Opinió

Tribuna

Pedro Sánchez i l’escorpí

Corria l’octubre de 2016, l’Íbex demanava a Pedro Sánchez que facilités el govern a un PP inundat per la corrupció. El País li dedicava editorials titllant-lo de populista i de demagog. Atrinxerat darrere la bandera del No és No a Rajoy, Sánchez anava veient com barons i lloctinents li giraven l’esquena. Finalment el cop d’estat es va produir. Llavors va fer l’únic que podia fer. Anar-se’n a casa. El que segueix ja no fou tan esperable. Va volar a Sant Francisco a veure el seu admirat Manel Castells. Va recarregar ànims i, tot passejant per les platges de Califòrnia, va decidir plantar cara i tornar-hi. Inesperadament va guanyar. Les bases li van donar suport i va descavalcar una Susana Díaz ungida com a líder de la gerontocràcia socialista tal vegada massa d’hora. Amb el seu triomf i la posterior moció de censura, Sánchez va passar a convertir-se en l’esperança blanca de la delmada socialdemocràcia europea i en el somni humit de l’esquerra espanyola. Passat el No és No, ara les bases li cantaven el Con Rivera No.

Enmig, és clar, també hi va haver un 1 d’octubre. El govern espanyol va enviar policies per aturar el referèndum, és a dir, per pegar a la gent. Es va anul·lar l’autogovern. Va marxar a l’exili una part del darrer govern escollit legítimament pel poble de Catalunya. Es van enviar líders socials i polítics a la presó. I la resta és el que tenim. Un editor reconvertit en Molt Honorable escollit pel jutge Llarena. I els catalans amb dret a vot, però no pas a representació política, mercès a un altre jutge, ara el jutge Marchena. Quan el darrer president escollit pel Parlament, Carles Puigdemont, insisteix en la necessitat de resistir, no només parla de dignitat. És cert que persones, pobles i nacions, necessitem dignitat per mirar-nos al mirall, per buscar aquesta quimera psicològicament tan necessària que anomenem coherència. També hi ha una dignitat que és càlcul fred i racional. Aquella que ens recorda el deu a zero amb què l’Estat anava a vèncer Catalunya, segons paraules de Sáenz de Santamaría.

Un equip que perd per un resultat com aquest no mereix gaire commiseració. Simplement ha equivocat categoria i probablement mereixi baixar de divisió. A divisió regional per ser exactes. Tanmateix, ja es veu que la cosa no ha anat ben bé així. Sense negociació la pilota continua rodant i les dues bandes segueixen encaixant gols. Els nostres gols són prou coneguts. Per la banda espanyola, ja es veuen el desprestigi de les institucions, el deteriorament de la seva democràcia, la desacreditació de les seves elits, dels seus partits i la seva imatge internacional. Espanya tossuda i conservadora. Massa fràgil per acceptar la seva complexitat interna. Massa dèbil per erigir-se en salvadora del socialisme europeu. És l’instint inevitable que fa que l’escorpí hagi de clavar l’agulló a l’esquena de l’únic gripau que el pot dur a l’altra banda del riu. No és Pedro Sánchez, és la història d’Espanya.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.