L’Onze

Res pitjor que desmobilitzar la gent per la Diada Nacional, un dels últims grans trumfos que li queda a l’independentisme. És irresponsable i contrari als interessos del conjunt del moviment fomentar la desmobilització amb els vells partidismes reduccionistes de sempre. No valia fer-ho quan l’Assemblea Nacional Catalana estava més partiditzada ni tampoc ara, per molts errors que es consideri que pot haver comès –què voleu que us digui, la victòria a la Cambra de Comerç ja val el mandat d’Elisenda Paluzie. És menystenir el valor i la transcendència de la mobilització que fa tants anys que ens projecta al món. Sense voler rebaixar la tasca organitzativa de ningú, la veritat és que no cal que ningú ens convoqui per sortir al carrer a protestar, amb la quantitat de motius que cada dia s’acumulen, o encara que fos només per 1714, però el que sí que és sobrer són els potanegrismes: la qüestió no és qui es manifestava ja a Sant Boi de Llobregat, sinó com fer-ho perquè aquest any se’n manifestin més que l’any passat. Costa de creure que, a un militant de qualsevol partit que té dirigents a la presó, el desmotivi més no sé quina discrepància amb l’ANC que no l’empenyi la injustícia a sortir a protestar plegats. Només té una explicació plausible: que pesi més el carnet que la causa. A qualsevol independentista, el destrempen les baralles al Congrés dels Diputats, les travetes al Parlament i les punyalades a la Diputació, els ajuntaments o els consells comarcals, però no crec que el camí sigui deixar d’anar a votar. L’Onze de Setembre no pertany als partits, ni tan sols pertany a l’ANC. El que caldria estar fent ara és acordar una estratègia conjunta a curt i mitjà termini i ajornar els odis atàvics per quan s’hagi assolit la fita, aprofitar el moment de provisionalitat del govern espanyol per treure’n algun rèdit, si això és possible. El somni humit de l’altra banda depèn de desinflar la mobilització de la Diada. No els fem aquest favor.