Deures i obligacions

Una de les bases perquè un país funcioni és la conclusió que hi ha una sèrie de normes que tothom, incloent-hi l’administració, ha de complir. Entre aquestes obligacions figuren les tributàries, aquelles que tota cuca ha d’acatar encara que l’economia domèstica se’n ressenti. L’administració, en tots els seus estaments, és implacable: hi ha unes dates per pagar i si no ho fas t’aplica el recàrrec. Si no presentes la declaració d’hisenda et busques un problema. Si fas obres sense haver passat per la caixa de l’Ajuntament, te’n busques un altre. I així, mil coses.

Se suposa, però, que aquests deures són per a tots. Que les administracions també tenen unes obligacions a complir i que ho fan. I que si se les salten, seran degudament castigades. Resulta que normalment és així, però que hi ha excepcions. L’informe de la Sindicatura de Comptes conclou que tres de cada deu ajuntaments no els lliura, com els hi obliga una llei del 2010, els seus comptes. I no passa res. D’acord que aquest lliurament pretén comprovar que els comptes generals de les corporacions locals s’ajusten a la normativa i que la incidència real sobre què es detecta és menor. Però és una obligació que molts ajuntaments simplement se salten i no hi ha cap repercussió. Amb quin argument aquests consistoris incomplidors poden després reclamar als seus ciutadans que compleixin ells les seves obligacions?

De fet, Catalunya té un problema pendent de resoldre des de fa dècades amb les administracions locals. Amb els seus deures però també amb els seus drets. El finançament dels ens no s’ha abordat com caldria perquè és una qüestió sobre la qual no hi ha consens. N’hi ha amb el què però no amb el com. La Generalitat, amb Joana Ortega al capdavant, va intentar impulsar la llei de governs locals catalana com a contraposició a la que preparava el PP i que era lesiva per als interessos dels ajuntaments. Però ni una ni l’altra van acabar tirant endavant. Manca de voluntat política? Més que res el que ha faltat és valentia.