Miguel Hernández

Miguel Hernández, un dels grans poe­tes en llen­gua cas­te­llana del segle XX, va morir d’una bron­qui­tis agreu­jada pel tifus i la tuber­cu­losi a la presó d’Ala­cant (actual Palau de Justícia i antic Refor­ma­tori d’Adults de la ciu­tat d’Ala­cant on el 1936 havia estat afu­se­llat José Anto­nio Primo de Rivera) el 28 de març de 1942. La mort de l’autor de Para la liber­tad evi­den­cia la situ­ació penosa de les pre­sons fran­quis­tes en els anys poste­ri­ors a la guerra civil. Als cen­tres de detenció s’amun­te­ga­ven cen­te­nars de milers de pre­sos repu­bli­cans.

Després de la guerra civil, l’Espa­nya fran­quista era un enorme camp de con­cen­tració i de tre­ba­lla­dors forçats. Només l’ofen­siva final sobre Cata­lu­nya havia dei­xat més de 108.000 pre­so­ners, que van incre­men­tar el total de sol­dats cap­tu­rats durant l’ofen­siva d’abril-novem­bre de 1938. Men­tre va durar la guerra a Cata­lu­nya els pre­so­ners eren envi­ats, prin­ci­pal­ment, als camps de con­cen­tració de Miranda de Ebro, a Bur­gos, que era un camp de clas­si­fi­cació i dis­tri­bució; de Deusto, a Bil­bao; de Bar­bas­tre, a Osca; de Sara­gossa, de Cadis, de Cas­telló i de San Mar­cos, Pica­dero i Santa Ana, a Lleó. Un cop aca­bada la guerra, els pre­so­ners repu­bli­cans eren envi­ats a camps de con­cen­tració i pre­sons del País Valencià (Los Almen­dros, Alba­tera, plaça de braus d’Ala­cant, Por­ta­celi, Mon­cofa i plaça de braus de València) i els habi­li­tats a Cata­lu­nya: el con­vent de les Pene­di­des, el Semi­nari Vell (després recon­ver­tit en presó), el con­vent de les Escla­ves de Maria i la Seu Vella (la cate­dral vella del cas­tell) a Lleida; el Ciment (magat­zems de ciment prop de l’estació) i la Uni­ver­si­tat a Cer­vera; els con­vents de La Salle, de la Vet­lla i de les Obla­tes, els Her­ma­nos de la Doc­trina Cris­ti­ana, la caserna d’Almansa, el Semi­nari i Pilats (poc després esde­vin­dria presó) a Tar­ra­gona; el dipòsit de pre­so­ners a Reus; “el Cànem” del car­rer d’Enna (Poble­nou), Sant Joan d’Horta i el Palau de les Mis­si­ons (Montjuïc) a Bar­ce­lona; al Semi­nari (després fou presó) i al cas­tell de Sant Julià de Ramis, a Girona, i “la Car­bo­nera”, a Figue­res. La relació és una breu mos­tra de la barbàrie fran­quista que alguns s’entos­su­dei­xen a esbor­rar i obli­dar.

Abans de morir a la presó, però, Miguel Hernández havia estat sen­ten­ciat a mort el març de 1940 –pena reduïda poste­ri­or­ment a una con­demna de trenta anys de reclusió– en un con­sell de guerra pre­si­dit pel jutge Manuel Martínez Gar­ga­llo, que, abans de la guerra civil, segons els tre­balls de Juan Anto­nio Ríos Car­ra­talà, havia estat un humo­rista de la deno­mi­nada “L’altra gene­ració del 27” i sota el pseudònim de Manuel Lázaro havia publi­cat a Buen Humor, La Voz, Cine­gra­mas, ABC, Cosmópolis i Blanco y Negro. Després de la guerra, com a titu­lar del Tri­bu­nal Espe­cial de Premsa, no va dub­tar a sen­ten­ciar a mort com­panys de pro­fessió com l’escrip­tor i peri­o­dista Diego San José. En la seva acti­vi­tat judi­cial va comp­tar amb la col·labo­ració de l’alfe­res Anto­nio Luis Baena Tocón, que actuà com a secre­tari en el con­sell de guerra de Miguel Hernández, i del fis­cal Juan Pérez de la Ossa y Rodríguez.

Tot ple­gat ve a tomb arran d’un dels epi­so­dis més esperpèntics vis­cuts en el món acadèmic. El pas­sat mes de juny, un fill de Baena Tocón va apel·lar al dret a l’oblit digi­tal per dema­nar a la Uni­ver­si­tat d’Ala­cant (UA) que suprimís dels seus arxius digi­tals els tre­balls del catedràtic de lite­ra­tura espa­nyola Ríos Car­ra­talà on s’esmen­tava el seu pare i el paper que va jugar en el con­sell de guerra del poeta d’Ori­ola. I el que resulta més sor­pre­nent és que, ini­ci­al­ment, la uni­ver­si­tat va acce­dir a la petició i va esbor­rar tot ras­tre digi­tal de l’antic alfe­res.

Hi ha qui ho con­si­de­rarà una anècdota ja que final­ment el 30 de juliol es va pro­duir una rec­ti­fi­cació que sal­va­guarda el dret a recu­pe­rar amb rigor allò que real­ment va suc­ceir. Però, en tot cas, és una anècdota que evi­den­cia que hi ha una soci­e­tat malalta capaç de blan­que­jar i inten­tar ocul­tar el pas­sat –fins i tot vui­tanta anys després!– de la mateixa manera que blan­queja i dona cre­di­bi­li­tat democràtica i càrrecs ins­ti­tu­ci­o­nals als hereus del fran­quisme, men­tre sot­met a judici i vol con­dem­nar els que exer­cei­xen el dret democràtic de votar i deixa les des­pu­lles del dic­ta­dor en l’infame mau­so­leu que es va eri­gir a si mateix amb el tre­ball i les vides de milers de pre­sos repu­bli­cans. Però, és clar, dels dic­ta­dors i assas­sins polítics més cru­els sem­pre exis­teix la versió ama­ble dels fami­li­ars més pròxims i la seva bru­ta­li­tat con­trasta amb la visió ide­a­lit­zada que con­ser­ven molts dels seus des­cen­dents. Ves per on!, eren bèsties en l’exer­cici del poder però ama­bles pares de família.

Para la liber­tad san­gro, lucho, per­vivo.