Keep calm
Aprendre
Ara amb 47 anys he après a jugar a escacs. Sí, ja ho sé que potser vaig tard però val més tard que mai! Els haig de confessar que tot això de les tàctiques i estratègies de pensar i repensar moviments em feia certa mandra. Des de fa unes setmanes m’hi estic aficionant a base de bé i em fa il·lusió. Però no els enganyaré pas. Si m’agrada jugar als escacs sobretot és perquè qui me n’ha ensenyat és el meu fill de sis anys, que des de l’any passat s’hi entreté moltes estones. Amor de pare, diran. Sí, és cert, però no em negaran que compartir moments amb els fills és el millor que hi ha. Sortíem de la piscina en direcció a la tovallola i em diu: ”Anem a jugar a escacs!”. No és una pregunta, és una afirmació. Gairebé una ordre. “A escacs? Ja saps que no en sé, de jugar-hi!”, contesto. “Jo te n’ensenyo!”, respon, i en un tres i no res ja tenia el tauler i les peces esteses damunt de la tovallola. M’ensenya les posicions, els moviments bàsics i comença la partida. Ara no només em busca per jugar a futbol, que ens en fem un tip i el menjador de casa s’ha convertit en un terreny de joc improvisat, sinó que se les ha empescat per trobar un aprenent a qui li ensenya els moviments bàsics i, al mateix temps, aquest principiant li serveix d’espàrring per fer les seves jugades en altres partides més renyides. No és tant el fet de progressar en un joc que fins ara no m’havia cridat l’atenció com el fet de valorar altres intangibles. Aquella estona asseguts al voltant del tauler no té preu. Veure la seva capacitat pedagògica cap a mi em fascina. I em sorprèn. Perquè un belluguet de sis anys que és pura energia i que salta i corre com una gasela se sap aturar i concentrar per ensenyar-me a jugar amb ell. Contra ell. Arrugant el front i les celles, capbussant-se en la partida, llegir el tauler, preveure moviments, arriscar-se, avançar-se, prendre la iniciativa, equivocar-se, perdre o guanyar. I, després d’unes quantes partides, tant ell com jo valorem d’una altra manera el significat de la paraula aprendre.