La mort com a gènere

Els periodistes solem tenir una relació particular amb la mort. Sobretot els de cultura, secció en què la mort es cotitza a l’alça. Els polítics, els estomatòlegs i, fins i tot, els esportistes han d’haver estat personatges molt destacats perquè, un cop morts, se’ls dediqui ni la meitat d’espai que a un cultureta de mig pèl. Per totes les redaccions on he passat, quan mor algun protagonista de la cultura tothom s’afecta, i no sé per què, perquè si mires a l’arxiu mai se’l va entrevistar. El culte a la mort en el món cultural és fort. A vegades la passió per un artista neix el mateix dia de la seva mort, quan ens assabentem que era el compositor de tal cançó que forma part de la nostra joventut. Però amb tot aquest temps ni fava de si va fer més cançons.

Tinc un punt de necrofília. M’agrada escriure els obituaris de gent que ha representat culturalment alguna cosa per a mi. I en general també m’agrada llegir-los excepte si al titular tenen precisament la paraula obituari, que em sembla poc respectuosa. Aquesta macabra simpatia pels morts culturals reconec que és molt interessada: poden solucionar les planes d’obertura de la secció, sobretot quan a l’estiu les notícies s’amaguen a l’ombra. Hi ha, però, una cara negativa. Que el mort deixi aquest món a hores de tancament. Mal assumpte. Ho has d’aixecar tot i a cuitacorrents omplir les planes. És clar que hi ha morts que ho són abans de ser-ho i viuen molts anys sense sospitar que la seva esquela ja està escrita. A mi no m’agraden les necrològiques de nevera. Ho trobo una profanació.

Amb la mort sempre hi ha supersticions. A la secció de Cultura diem que mai venen sols, sinó de tres en tres. I millor no parlar dels moribunds, no sigui que s’espitxi un diumenge al vespre que toca guàrdia. Cal tocar fusta.

Com que parlar d’aquest tema porta malastrugança, espero i desitjo que aquest article no afecti la salut de ningú, especialment la gent de la cultura, a qui desitjo bona salut i llarga vida.