Poder dir el que es pensa

Joan Tardà s’equivoca quan lamenta el contrapoder que exerceix, sobretot, l’ANC i les crítiques que fa als partits independentistes. S’equivoca bàsicament perquè l’ANC ha jugat, i juga, un paper fonamental en la història recent d’aquest país i perquè ha estat el gran mobilitzador ciutadà. Aquest ha estat el gran miracle de l’ANC: actuar al marge dels partits i tenir una base ciutadana a qui li és igual tot el joc d’estratègies, d’estira i afluixa i d’interessos (que hi són) de les formacions polítiques. Una mobilització que en gran part ha estat la responsable de situar ERC en l’espai polític que ocupa avui dia. Una mobilització que no entén d’abstencions a Madrid, de tensions entre socis de govern i que el que demana és unitat. Perquè, justament, una de les virtuts de l’ANC ha estat l’apartidisme i no ha entrat –almenys públicament– en les qüestions internes de partit. I encara que ho hagués fet, què hauria passat? La crítica és necessària. Les entitats, els ciutadans en definitiva, tenen el dret d’expressar, fiscalitzar i seguir l’actualitat política del país. I quan no hi estan d’acord, dir-ho.

Tardà oblida que l’ANC ha exercit la crítica des del primer moment. Cèlebre és la frase de l’expresidenta de l’entitat Carme Forcadell quan va dir a Artur Mas en un acte multitudinari: “President, posi les urnes.” Una presidenta que més endavant la mateixa ERC posaria al capdavant del Parlament de Catalunya. Per tant, l’ANC continua fent el que ha fet sempre, que és el que Tardà reclama que faci l’entitat. Segurament l’exportaveu al Congrés té més elements per opinar dels que tenim els ciutadans, però la sensació és que continuen treballant “per desvetllar inquietuds, socialitzar afanys i rendibilitzar energies”. Just el que Tardà espera que facin. Perquè al final, la societat acaba tenint la sensació que són els polítics els que estan malbaratant el procés que ens hauria de permetre arribar a la república.