La lectoescriptura

Prenc un relaxat cafè en una amable ombra estiuenca amb un bon amic, home savi i ensenyant de pro. Em posa al dia dels moviments tectònics que sacsegen la joventut estudiantil i em comenta l’adveniment de la nova societat àgrafa. El cafè se’m torna amargant davant l’apagada de la lectoescriptura que em vaticina. Segons ell, la simptomatologia és inequívoca i es manifesta en:

a) Un foment galopant de l’ús de les TIC en detriment del llibre material i l’escriptura convencional, que són considerats antiquats i superats. b) Menysteniment i desprestigi de la memòria, que es considera sobrera, ja que ara tot queda a l’abast amb un simple clic. c) En conseqüència, dificultat creixent dels joves per llegir textos extensos i d’aspecte uniforme, sigui novel·la o assaig. d) Per tant, tendència en tota mena de publicacions a evitar el text seguit, acudint a la fragmentació de la informació mitjançant quadres i requadres vinculats a imatges. e) Fenomen predicable de molts ensenyants. Avui ja són ben poques les conferències que s’imparteixen només amb la paraula. Gairebé sempre està present el Power Point o la imatge. I no només com a crossa per al discurs temàtic, sinó, sovint, com a substitut d’aquest darrer. El desesperant i irritant fenomen del pretès conferenciant que no fa res més que anar llegint el que surt en una pantalla està cada cop més extens i –el que és més greu– acceptat i aplaudit socialment. f) Creixent ús de les novel·les en format àudio, que es poden escoltar en multitud d’escenaris (conduint, passejant...) i que sempre estalvia la que sembla tan feixuga càrrega de la lectura. g) Creixent menyspreu per l’ortografia, fins i tot entre els estudiants d’humanitats a les universitats, i, en general, per la cura en l’expressió escrita, tant per una certa insolència contra normes que es consideren caduques (ja que estan vinculades a l’escrit tradicional) com per l’ús d’estratègies d’escriptura xifrada, d’argot, abreujada, que barreja elements de tota mena (emoticones i d’altres).

Tota aquesta simptomatologia (i altra que per raons d’espai no es pot descriure) aboquen a una desgraciada conclusió: s’està anant acceleradament cap a un procés alarmant de desaprenentatge de la lectoescriptura, així com de la progressiva substitució de la comunicació escrita pel registre oral o visual. Aviat només ens restarà, doncs, l’esperança que la futura societat àgrafa compti amb una mena d’elit d’especialistes en tots els països que sàpiguen llegir, per accedir als documents del passat, als escrits d’aquella època, ja remota, en què els humans escrivien.