Homenatge al Brusi

Atenció que aquest article no va de premsa. El Brusi va ser el diari de Barcelona, però el Brusi és també un bar de Barcelona situat al rovell de l’ou de la ciutat. Si hi ha un lector a qui aquestes quatre ratlles li despertin unes ganes irrefrenables d’anar a consumir-hi, haurà de tenir paciència, perquè si algú intenta avui anar al Brusi el trobarà tancat. El personal del bar fa vacances, com si l’agost fos encara aquella època de l’any en què la ciutat quedava deserta. I aquesta és l’excepcionalitat que el fa mereixedor d’un article com aquest, quatre ratlles improvisades que pretenen ser un homenatge a un establiment resistent enmig d’un paisatge urbà mutat, mutant.

El Brusi resisteix, clavat al xamfrà de Llibertaria amb Freneria, a mig minut de Sant Jaume. Sobreviu impassible a la pressió depredadora del turisme que està transformant el pols i la pell de Barcelona en un encadenament de locals de restauració dissenyats per alimentar l’exèrcit dels passavolants que visiten Catalunya a base de pizza o gelats italians. Doncs que se’n vagin a Itàlia turistes i restauradors, collons!

La gent del Brusi els tenen tan ben posats que l’època de l’any que més gent passa per davant l’establiment tanquen, aliens al diner fàcil del turisme i fidels a una manera de fer i a una Barcelona que palpita a un altre ritme. El Brusi s’explica per això i per la seva barra de sermpre, de fòrmica, i la refrigeració feixuga amb ventiladors, el caràcter de la mestressa, Montserrat Sabadell, i els seus callos, aplaudits per tots els que saben menjar de veritat.

Enhorabona, barcelonins, perquè si el turisme no ha pogut fer res contra el Brusi, també hi ha esperances que se salvi Barcelona.