En benefici de Tito B. Diagonal

El final de la dictadura i els primers moments després de la mort de Franco van estar plens de contrasentits. D'una banda, el règim mostrava, com ho solen fer les bèsties ferides, una extremada virulència. D'altra, es feien cada cop més evidents els forats per on penetrava el desig democràtic de la majoria de la població. Un d'aquest forats va ser el programa musical Al mil por mil de Ràdio Joventut, una emissora que paradoxalment formava part de la Cadena del Movimiento. Aquest programa s'emetia a la nit i durava fins la matinada. Es tractava d'un espai musical de referència per als joves de mitjans dels anys setanta. El programa estava estructurat en diferents espais conduïts per un grup de presentadors que imprimien el seu accent. El programa l'encenia sempre Josep Maria Pallardó i també es comptava amb la insinuant veu de Françoise. A l'hora de les bruixes, Al mil por mil feia un break en la seva programació pop per donar pas a les reflexions de Tito B. Diagonal, un pijo, de la part alta de Barcelona poc obert als aires d'apertura democràtica per la qual clamava gran part de la ciutadania. El personatge era una magistral creació de Jordi Estadella que amb els seus monòlegs de Tito i el seu amic Tato Ganduixer va marcar uns gols de Playstation a la censura, que no va saber reconèixer una cosa tan evident com que Estadella volia expressar tot el contrari del que deia Tito B. Diagonal. Des del mateix sistema va actuar com a agitador polític amb tanta força com la que aleshores mostraven els manifestants llençant llambordes i els grisos atonyinat obrers i estudiants. Molta gent tindrà el record d'Estadella a programes com Filiprim, El semàforo o Un dos tres, però va ser en aquests visionaris monòlegs de Tito B. Diagonal on el gran periodista va mostrar que per ser bon vivant el primer que s'ha de saber assaborir és la llibertat.