La crua realitat

Finalment, després dels pactes per governar els consells comarcals, el mapa polític de Catalunya ha quedat totalment fracturat. La geometria variable s’estén de nou pel territori, talment com si visquéssim un déjà vu de la Catalunya autonòmica prèvia a la sentència de l’Estatut: al pacte de la Diputació de Barcelona entre Junts per Catalunya i el PSC, s’hi han afegit dotze pactes comarcals més, dos més dels que han fet juntaires i republicans, alguns dels quals ben a última hora, a causa de la pressió popular per aïllar els partits del 155 de les institucions. Sigui com sigui, la cartografia política del Principat ensenya una foto ben diferent de la unitat que un sector de l’independentisme reclama. La descomposició que ha suposat l’exili i la presó no s’ha superat encara, i costarà molt que hi torni a haver un lideratge sòlid que faci que els partits independentistes i les organitzacions de la societat civil remin de nou tots en una sola direcció.

Mentre la repressió marqui l’agenda política, els lideratges renovadors que haurien de refer la unitat difícilment podran créixer, tots ells marcats de ben a prop per Oriol Junqueras, des de Lledoners, i Carles Puigdemont, governant per Skype des de Waterloo. De fet, el discurs legitimista pren lògica quan la presó i l’exili evidencien la regressió democràtica de l’Estat espanyol des que la carpeta catalana va començar a marcar l’agenda política de tot el país. És Catalunya, estúpids. Però el discurs legitimista també és una arma de doble tall: si bé ajuda a no oblidar –malgrat “poder perdonar”, escriu Quim Forn en el seu íntim i trist dietari–, també és cert que no permet, a aquells que han agafat les regnes del dia a dia, mirar amb binocles els escenaris futurs. Citant Archie Brown i la seva obra The Myth of the Strong Leader: Political Leadership in the Modern Age (2015), l’analista Francesc-Marc Álvaro era ben clar: és hora de líders redefinidors, “que qüestionin el que es dona per fet, que redefineixin el que es creu políticament i que introdueixin canvis polítics reals”.

Entre altres coses, perquè la crua realitat ens ha ensenyat que –malgrat l’anhel de llibertat i havent estat víctimes de les porres– els aparelladors de l’independentisme han estat incapaços de teixir un país que superi els cleavages clàssics de la política: l’ideològic i el nacional. Com ironitza i critica un veterà diputat: “Que arribi la independència, sí, però quan governem nosaltres.” I qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra. El pacte de la Diputació de Barcelona n’és un exemple, entre molts: la sociovergència a la Diputació ha estat possible per la necessitat mútua, al rerepaís i a l’àrea metropolitana, de tapar l’auge electoral d’Esquerra –sempre contrària a la llista única–. Els socialistes no volen perdre embranzida a la conurbació barcelonina, mentre que els postconvergents estan immersos en una nova redefinició del seu espai polític que durarà fins a la tardor, un guirigall identitari i de sigles que només es podrà normalitzar si mantenen quotes significatives de poder municipals i Esquerra deixa de bufar-los al clatell.

Tanmateix, tampoc sabem si, en paral·lel a aquesta lluita per assolir l’hegemonia del sobiranisme que hi ha entre els dos socis de govern –que farà ajornar les autonòmiques fins que algun dels dos entengui que ha arribat el seu momentum–, hi ha la negociació tapada a la recerca d’alguns indults: la sentència serà dura i, humanament, seria comprensible una negociació en aquesta línia. Significativa és la fervent discussió entre el periodista Andreu Barnils i el líder de la Crida, Jordi Sànchez, a VilaWeb. Barnils, com algun altre periodista al saló gris dels Passos Perduts, posava el frame sobre la taula; Sànchez, però, era contundent: “Per què menteixes?” Com a ciutadans, és impossible no pensar-hi ara que s’ha vist que, també a Madrid, hi ha diferències entre els grups juntaire i republicà.

Però, a l’altra banda dels Pirineus, la temuda realitat també ha ensenyat que, malgrat l’esforç col·lectiu de la Generalitat i la societat civil per internacionalitzar l’aspiració legítima per la independència, la diplomàcia espanyola continua sent influent dins dels cercles de poder de Brussel·les i d’Estrasburg. Després del hearing del Parlament Europeu, la nova presidenta de la Comissió, Ursula von der Leyen, va fugir d’estudi amb relació a la qüestió catalana en la primera entrevista que va concedir als mitjans que formen el Grup Europa. Al ple del Parlament, hi falten tres eurodiputats, però tampoc sembla que això preocupi el club d’estats que s’han repartit, a l’esquena de l’eurocambra, els top jobs de l’entramat comunitari.