Ombres d’estiu
La gran història d’amor amagada
He llegit amb emoció les pràcticament últimes pàgines d’El doctor Jivago que fan que insisteixi que llegeixin la novel·la a tots els que diuen que en fan prou havent vist la pel·lícula dirigida per David Lean. Reculo al moment en què, observant com desapareix de l’horitzó, Jivago sap que no tornarà a veure Lara. Ell es queda a Varikino, en una casa on es van instal·lar quan, per pudor, van decidir no ocupar la finca de la família del doctor. Quan Lara se’n va, en dir-li el malparit Komarovski que està en perill pel fet que el seu marit (Strélnikov) ha estat condemnat a mort, Jivago es queda a la casa i s’aferra a l’escriptura experimentant un goig, tan estrany com cert, en la tristesa: “Tot escrivint sobre tota mena de temes, se li va posar en relleu i es va convèncer que l’art sempre envaeix la bellesa, i que la bellesa consisteix en la felicitat de dominar la forma.”
I això és nou en Jivago, que abans sentia que el contingut era l’important i per sobre de la forma: “Tot allò que és viu, per a existir fretura de la forma; i així passa amb l’art, fins en l’art tràgic, que és el relat de la felicitat d’existir.”
En aquella casa que van ocupar a Varikino, havien sentit la presència d’un fantasma, que devia ser qui hi havia deixat objectes, entre els quals el paper i la tinta amb els quals escriu Jivago, que se’ls feia estrany que hi fossin. Una nit apareix el fantasma: Strélnikov, que no és mort, que, vivint insomne, s’ha escapolit dels seus perseguidors, amb els quals va fer la revolució, en una fugida que sap que ha arribat a la fi.
Strélnikov explica a Jivago que va revoltar-se en contra dels paràsits que “a les llàgrimes i a les queixes dels desposseïts, dels injuriats, de les dones seduïdes, responien amb un acudit irònic, o amb una plantofada d’irritat menyspreu”. Les dones seduïdes, com Lara ho va ser pel paràsit Komarovski. Ell va voler salvar-la i diu que per això va fer la revolució, però el cas és que abans va marxar a la guerra perquè no va saber estimar-la i se li va convertir en una idea. Lara, com li explica Jivago, estimava el marit per la seva noblesa i ho hauria deixat tot si ell la reclamava, però pensava que, convertit en Stélnikov, Pasha no tenia lloc pels sentiments i per les dones. Tot plegat va ser un equívoc, un fracàs. I potser per això la gran història d’amor amagada, i frustrada, d’El doctor Jivago és la de Lara i Pasha, que, abans que l’enxampin i detinguin, es mata amb un tret al cap sense haver tornat a veure qui, en lloc d’estimar realment, va voler salvar.