Cinema sense el català

Hi ha debats recurrents, que apareixen i desapareixen en l’escenari públic com una mena de Guadiana interminable; i, després d’una intensa xarbotada, acaben en no res. Un d’aquests és el que fa referència a la presència del català a les sales de cinema. Des de fa una pila d’anys, hem viscut debats intensos al voltant d’aquesta qüestió, amb els mateixos arguments, els mateixos opositors i, malauradament, els mateixos resultats. La primera temptativa es va produir fa més de vint anys, quan el govern de Jordi Pujol va declarar que la Generalitat no podia seguir “agenollant-se” davant les majors i va aprovar un decret que establia sancions per a les empreses que no doblessin al català el 25% de les còpies. Però el setembre de 1999, vint dies abans de les eleccions autonòmiques, el govern es va “agenollar” i va subscriure un acord per doblar al català 18 pel·lícules en un període de vuit mesos. La Generalitat n’assumia el cost, però les majors van acabar imposant el seu criteri que el doblatge havia de ser voluntari. El tema va tornar a aflorar el 2010, en aquest cas amb un govern presidit per Pasqual Maragall i a través d’una llei aprovada amb una àmplia majoria parlamentària (117 vots a favor i només 18 en contra) que preveia que el 50% de les pel·lícules exhibides havien de ser en català. La realitat és que aquesta normativa no s’ha arribat a complir mai, primer pel boicot de les grans distribuïdores i, poc després, per un acord signat per l’aleshores conseller de Cultura, Ferran Mascarell, que acordava un augment progressiu de l’oferta fins arribar al 50% el 2018. I això, malgrat que el Tribunal Constitucional va avalar la llei el 2017, si bé restringint l’obligació de distribuir i exhibir en català al 25%, en lloc del 50%. El balanç i el resultat actual és decebedor. Després de 39 anys de governs de tots els colors i d’expectatives per a tots els gustos, la realitat actual és que ni tan sols s’arriba al 3% de l’oferta en català. Una xifra decebedora d’una batalla perduda.