El temps s’acaba

No és aquest el pitjor dels estius que hem viscut. Però sí que és l’estiu que més ens escalfen el cap. Sobre les variacions del clima, primer ens van dir que l’experiència humana era insuficient per copsar-les però que es podien detectar gràcies als models matemàtics amb què treballen els científics. Com que no ens vam espantar prou, més que res perquè les grans catàstrofes anunciades per l’inici de segle no han tingut lloc, convé un altre pas de rosca. Ara, en la informació del temps, tot és anormal “per aquesta època de l’any”, i l’expressió “canvi climàtic” es fa servir a cada frase. De cop i volta, gent que no creia en Déu ni en la fi del món, sent la imminència del daltabaix amb una convicció com no se’n veia des del temps dels franciscans espirituals, i, amb una arrogància mai no vista, creu que pot impedir-lo si fa el que s’ha de fer “en opinió dels experts” que treballen per l’ONU, divinitat mundial que ens ha de dur a la pau perpètua. A diferència dels bruixots primitius, que si es posaven massa pesats anaven a la foguera, la “comunitat científica” que ens vol obligar a canviar d’hàbits és remota i inqüestionable; parla dotada de la infal·libilitat que li atorga en consens mediàtic, i les seves consignes obscurantistes ens arriben a través de les pantalles omnipresents que ens havien de dur al futur. Tant se val quan sigui la fi del món –sol ser sempre d’aquí a trenta anys–, la qüestió és que visquem amb por i que ens resignem a menjar, a vestir, a llegir, a creure i a opinar com està manat, en aquest assaig de governança global.