A la tres
Mirar cap a un altre costat
Com que ahir hi va haver dos nous apunyalaments a Barcelona (i ja són quatre els incidents violents en una sola setmana), el clima d’inseguretat ciutadana a la capital catalana va tornar a ser el tema estel·lar de la majoria de les tertúlies de ràdios i televisions d’aquest país i, és clar, de les del país veí. Marededeu quina mala bava (no pot ser ignorància) i quina demagògia en sentir segons quins tertulians. A TVE (sí, la cadena pública) vaig sentir una tertuliana dient que l’increment de la delinqüència (“a tot Catalunya en general”, va afegir) l’ha provocat l’independentisme “perquè es destinen els recursos públics a coses que no són les que toquen”. I no sé si era a Tele5, a Cuatro o a Antena 3 (tanto monta, monta tanto), un senyor venia a dir que tot plegat és culpa d’Ada Colau, que si aquesta senyora no governés a Barcelona no hi hauria delinqüència. Marededeu. Culpa meva, ja ho sé, per escoltar segons quines cadenes. Però que exagerin i hi suquin pa no treu que l’increment de la inseguretat a Barcelona és evident i que, més enllà de les sensacions (aquest material tan sensible que va tan bé als tertulians), hi ha dades objectives: les darreres dades parlen d’un increment de més del 20% de fets delictius. Ho sap Colau, ho sap el conseller Buch, i ho sabem vostè i jo. No es pot negar l’evidència (ni fer veure que no existeix) ni es pot atribuir el cent per cent de la responsabilitat a aquells qui la neguen. I en comptes de tirar-se els plats pel cap i fer-ne un ús polític (que és el que va passar en la darrera campanya electoral amb la seguretat a Barcelona, gràcies en gran part a Valls) potser, senyors meus, que s’hi posin de veritat. I l’alcaldessa, massa avesada a mirar cap a un altre costat, la primera. Aquest no és un problema policial (o no és només un problema policial) sinó que ho és de prevenció, d’actuació en determinats barris i, és clar, judicial (perquè no pot ser que la reiteració delictiva no sigui un agreujant que acceleri processos). I vint delictes per hora, senyors meus (per més que en termes absoluts Barcelona continuï essent una capital segura en relació amb d’altres ciutats similars), són molts. Massa. I si som on som, i si passa el que passa, és que ja van tard.