El règim espanyol

Es pot dir de més maneres, però, ara, al bo de l’estiu, la que em surt és aquesta: la transversalitat del règim polític espanyol, al llarg de la història, es basa en el nacionalisme espanyol i en l’al·lèrgia i l’hostilitat contra la diversitat nacional, cultural i lingüística dels territoris del seu estat. I això és així en monarquia i en república, en dictadura i en democràcia, manin les dretes o ho facin les esquerres, amb poques excepcions personals. A Espanya, doncs, només hi ha espai per a una llengua, una cultura, una bandera, un himne, una nació i una sobirania única: les seves. Tant se val si parlem de 1923, de 1931 o de 1978. El menyspreu espanyol és palès en l’ocultació d’idiomes com l’asturià i l’aragonès i en la bel·ligerància de polítics, periodistes, intel·lectuals i funcionaris públics, civils i uniformats, contra llengües l’oficialitat formal de les quals no han pogut evitar, com el català, el basc, el gallec i l’occità. Per a ells, només el castellà, “la llengua espanyola oficial de l’estat”, representa Espanya, hi té tots els drets i és objecte de respecte.

La lluita contra la diversitat oscil·la entre la guerra santa dels uns i el silenci còmplice dels altres, però no dubto que, si tocant un botó es pogués eliminar la pluralitat nacional, cultural i lingüística existent, no serien pocs en tots els partits els que el tocarien, sense pensar-s’ho gaire i sense penedir-se’n gens, per desempallegar-se d’aquesta incomoditat. Poden tenir, dreta i esquerra, diferències sobre aspectes de política social o democràtica, però, per damunt d’aquestes divergències, hi ha un aspecte superior que els uneix: la integritat territorial de l’estat i la superioritat legal, moral i cultural de l’Espanya castellana sobre els territoris que no en formen part. El nacionalisme espanyol és un factor de cohesió social i una coartada per al manteniment del poder polític i econòmic de les elits de sempre.

Aquesta Espanya nacionalista, la real, la que va de Vox al PSOE i, com a partit, en deixa fora el món de Podemos, té una complicitat no escrita, però existent, que fa que, en les qüestions d’estat, s’ajudin entre ells i comparteixin valors, principis i prioritats, i no sols a l’hora de suspendre l’autonomia de Catalunya amb l’aplicació del 155. Allò que s’anomena el règim del 78 n’és, de fet, una mostra magnífica. Als 44 anys de la mort del dictador i, per tant, se suposa que als 44 de la fi del seu règim, militars colpistes continuen donant nom a fundacions legals, carrers, places, avingudes, topònims, estàtues i títols nobiliaris, mantinguts, renovats i sostinguts al marge de si, al govern d’Espanya, hi ha la dreta o l’esquerra. El mateix va ocórrer amb militars, policies, jutges i alts funcionaris de l’estat que van fer el pas de la dictadura a la democràcia sense solució de continuïtat i que van anar de servir un règim dictatorial i assassí a fer el mateix amb un règim democràtic, perquè en cap moment van deixar d’estar al servei de l’Espanya una, única i uniforme, lleialtat considerada prioritària en qualsevol context.

Vet aquí la diferència existent entre ruptura i reforma. A l’Estat espanyol, es va optar per la reforma del règim franquista per accedir a un sistema multipartidista, fins al punt que fou Franco qui en nomenà, personalment, el seu successor com a cap d’estat. Si la primera institució fou de designació franquista, no ha de fer gens estrany que els càrrecs inferiors continuessin en la seva comesa, a l’exèrcit, la policia, la justícia i l’administració, tot i el canvi estètic de nom d’alguns organismes, fins al punt que, avui, coneguts torturadors continuen rebent pensions i distincions tot i haver-hi un govern socialista.

A Alemanya, Itàlia i Portugal, el que es produí fou un trencament evident amb el sistema dictatorial existent en cadascun d’aquests països (nazisme, feixisme, salazarisme) i això explica molt bé el perquè de la qualitat democràtica de què disposen i la seva distància enorme amb la situació espanyola. A diferència d’aquests països, aquí el franquisme no ha estat mai considerat un delicte, ni ningú ha estat mai condemnat pel fet de ser franquista. L’amnistia, presentada com l’oblit i el perdó dels pretesos delictes que els lluitadors antifranquistes havien comès durant la dictadura, en realitat era una mesura pensada per a ells, per a amnistiar els franquistes, perquè ningú, mai, no tingués la temptació de passar comptes als que havien fet possible els afusellaments, la repressió, la presó, l’exili, les multes, la persecució, la prohibició dels drets democràtics més elementals o l’intent de genocidi cultural. Ben mirat, aquests sí que van anar, per la via directa, de la llei a la llei. I encara dura la broma.