Laboratori 20907

Mentre passem aquest estiu com podem, les altes instàncies del poder judicial espanyol rumien com cloure la Causa Especial 20907/2017 contra els dirigents independentistes catalans. I no és poca cosa. La pena imposada així com el seu raonament crearan escola en la manera com el poder tracta de sufocar la lluita dels pobles per la seva independència. Més enllà encara: marcaran els límits del dret a la dissidència per al conjunt dels moviments polítics a l’Estat espanyol. Mentre llegim aquestes ratlles hi ha en marxa una mena d’experiment de laboratori judicial que busca patentar una fórmula repressiva suficient per poder controlar els virus de la dissidència, en particular aquesta soca catalana que ha arribat a posar en perill la salut del sistema monàrquic i oligàrquic.

L’aplicació del 155 ja va tenir bona part d’experiment. El govern espanyol, en aquell cas del PP, necessitava una nova eina repressiva. La Constitució els oferia aquest article, però la seva aplicació podia causar efectes contraproduents. No va ser el cas. La suspensió sobtada de l’autonomia no va provocar aleshores cap insurrecció i fins i tot sembla que l’administració que restava en funcionament va col·laborar amb els nous caps nomenats per Madrid. L’experiment, doncs, no els va sortir del tot malament. Els motius d’aquella manca de resistència són comprensibles: el moviment independentista encara estava en xoc i escapçat pels empresonaments. I també perquè aquella aplicació del 155 es va fer amb cirurgia calculada. Prèviament s’havia amenaçat d’intervenir TV3, Catalunya Ràdio i l’escola, i això hauria creat un rebuig més gran i més organitzat, començant pels professionals d’aquests sectors públics. Sigui pel que sigui es va fer una intervenció menys escandalosa, i per això no es va produir una reacció massiva i contundent. Sembla que en això hi va tenir a veure el PSC, que estava d’acord amb l’aplicació d’aquesta eina repressiva però veia més convenient fer-la “amb guant de seda”. Al capdavall, l’augment del control sobre l’escola i els mitjans públics també l’han portat a terme amb maniobres administratives i judicials més indirectes i focalitzades, tals com les prohibicions de la Junta Electoral sobre la terminologia que cal usar en els informatius o també els processos judicials contra professors de la Seu d’Urgell i de Sant Andreu de la Barca.

Amb la sentència del Suprem es pot produir una situació semblant. Si en aquest “laboratori” es deixen aconsellar pels sectors més maquiavèl·lics de l’espanyolisme, les penes podrien ser menys altes que les peticions proposades. O fins i tot poden anar acompanyades de l’indult per alguns dels fets considerats delictius. I certament un tractament d’aquesta mena podria arribar a esmorteir la resposta a la sentència. Tot i que els presos ja hauran estat uns dos anys entre reixes, i això no es pot considerar, de cap de les maneres, una pena light. Tant si les penes són més altes com menys elevades, tant si hi ha indult com si no, la qüestió central és que s’ha criminalitzat la celebració d’un referèndum, la mobilització contra els abusos policials i la desobediència civil. I que aquesta operació repressiva sembla que ha vingut amb voluntat de permanència perquè, a més, pot connectar amb el gir autoritari de molts estats europeus. Valgui com a exemple l’anunci del nou govern grec d’anul·lar l’autonomia universitària, una conquesta de la lluita contra la dictadura.

La missió que el poder espanyol ha encarregat a aquesta mena de laboratori és utilitzar la repressió per tancar una etapa i mirar d’aconseguir que l’independentisme renunciï a les eines que va fer servir. Per part nostra hem de ser conscients del fet que la repressió sempre té efectes que contribueixen, d’una manera o altra, a frenar i desorientar el moviment, com ho hem pogut observar al llarg d’aquests mesos darrers. Perquè obliguen a redefinir les prioritats, perquè tenen segrestats dirigents o activistes i perquè, com a conseqüència, condicionen les possibilitats d’acció. Ara hi ha una percepció més clara de l’amenaça del 155, del que representen els judicis, la presó i els encausaments i inhabilitacions diversos; i això condiciona les decisions (o més ben dit, les no decisions) dels actuals govern i Parlament. Però una vegada conscients d’aquests fets hem de sabotejar-los la fórmula. Només amb mobilització i desobediència es podrà sacsejar el règim monàrquic espanyol, bo i assumint que hi haurà més repressió però alhora més solidaritat. Però sense sacsejar l’Estat no hi haurà mai cap possibilitat d’avançar en el camí de l’autodeterminació i la independència.

És per això que la resposta a la sentència s’ha d’enfocar des d’aquesta mirada de futur tot treballant, sobretot, perquè la posició de l’Estat en resulti més afeblida en la seva ja mancada legitimitat social. Per això cal pensar en el sentit estratègic d’aquesta resposta: en primer lloc, explicar que aquesta repressió afectarà més enllà dels fets concrets que es jutgen; i, en segon lloc, preparar-nos perquè ara ja sabem que, indefectiblement, ho hem de tornar a fer.