Opinió

Tribuna

Tarradellas vist per Pla

“S’han de reconstruir aquests ponts: amb respecte a la realitat dels fets, que són tossuts; amb respecte a la llei, fora de la qual no hi ha pau possible, i amb respecte a l’adversari, al qual no es pot menysprear mai

S’ha publicat el llibre Josep Pla, Jaume Vicens Vives. L’hora de les decisions. Cartes 1950-1960, amb edició a cura de Guillem Molla i pròleg de Joaquim Nadal i Farreras. A l’apèndix, hi figura l’anomenat Informe Pla, procedent de l’Arxiu Montserrat Tarradellas i Macià del monestir de Poblet. L’informe està redactat per Pla sobre la base de la seva llarga entrevista amb el president Tarradellas que tingué lloc segurament a Castelnau (França) els dies 21, 22 i 23 de gener de 1960, i en el qual Pla es proposa –segons Nadal– “analitzar el pensament polític de Josep Tarradellas sobre la situació política a Espanya, a Catalunya i a l’exili, i tracta de definir les línies d’actuació que ell impulsaria, i concretava els equips que ho haurien de fer”.

Si avui porto aquí aquest llibre i en trec tot seguit una llarga cita no és per cobrir amb facilitat l’expedient del meu article mensual a aquest diari, sinó perquè, s’estigui o no d’acord amb el que Tarradellas diu i Pla recull, crec que hauria de ser motiu de meditació per a tots aquells que volen que les seves posicions polítiques no siguin fruit de la rauxa sinó que responguin a un intent de comprensió racional de la realitat. La llarga cita diu així: “El Sr. Albert (pseudònim del president Tarradellas) no és federal ni federalista. Creu que Catalunya ha de fer un contracte amb l’Estat espanyol –qualsevol, el que sigui– a base de donar la menor quantitat de molèsties als castellans, és a dir, sense fer el menor esforç per a lograr que el País Basc i Galícia segueixin la mateixa línia política [...]. El País Basc i Galícia han de resoldre llurs problemes com puguin, però en cap cas Catalunya ha de desgastar la seva posició adoptant posicions romàntiques i d’escàs pervindre, com és notori a simple vista. [...] Catalunya ha de fer un contracte amb l’Estat espanyol, [...] i l’única manera factible de portar-ho a terme és reduir la qüestió al mínim, és a dir, evitar la producció d’estats emocionals catastròfics. Digué repetidament que l’Esquerra havia lograt l’Estatut per una sola causa: l’amistat personal que uní Macià amb Alcalá Zamora [...]. Si el Sr. Albert no és federal ni federalista, accepta, en canvi, la possibilitat que el document que Catalunya firmi amb Madrid sigui ampliable –el dia que sigui– a Mallorca i València. Creu, en canvi, que no s’ha de fer la menor al·lusió al Rosselló si es vol mantenir l’amistat amb França, cosa importantíssima. Totes les temptatives que vaig fer per saber com s’imagina el Sr. Albert el document que s’ha de firmar amb Madrid resultaren infructuoses i inútils. [...] Davant d’aquesta qüestió, com davant de totes les altres, el Sr. Albert diu sempre el mateix: hem d’evitar la repetició de disbarats, que ja prou que n’hem fet. Hi ha una variant d’aquesta afirmació en l’anècdota Pinay-Albert: –“Quelle-est votre politique, Monsieur Albert?”, li preguntà Pinay després d’haver-li donat un passaport diplomàtic. –“Éviter le ridicule, Monsieur le Président.”

L’esperit que vertebra el pensament de Josep Tarradellas, segons Pla, es pot resumir amb aquesta frase de l’informe en defensa de la negociació i en rebuig a “tota acció inútil i gratuïta que pugui trencar els ponts de negociació, que pertorbi els terrenys d’entesa amb el contrari”. Dit això, no es pot negar que la situació actual és fruit d’un altre esperit, radicalment diferent, que ha marcat la política catalana durant els últims anys. Debatre avui sobre aquests dos esperits, així com sobre els avantatges i inconvenients de cadascun és una tasca que fora inútil si no fos impossible: la polarització antagònica de la societat catalana ho impedeix. Manuel Milián Mestre ho ha expressat bé al seu llibre Els ponts trencats. Però s’han de reconstruir, aquests ponts: amb respecte a la realitat dels fets, que són tossuts; amb respecte a la llei, fora de la qual no hi ha pau possible, i amb respecte a l’adversari, al qual no es pot menysprear mai. Sense una mala paraula, sense un mal gest i sense una mala actitud. La paraula com a eina, la norma com a marc, i la política com a tasca.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.