La d’en Tarantino

Vaig al cine a veure l’última d’en Tarantino, Érase una vez en... Hollywood. La cua, una única per a 12 sales, arriba fins al McDonalds. Abans dels multisala, a la gent li feia cosa fer cua davant d’un cine on projectessin pel·lícules eròtiques per por de ser vist i assenyalat amb el dit. Amb els multisala de cua única sempre poden dir que van a veure la de Walt Disney o Pixar. Calla, que ja no hi ha pel·lícules eròtiques. Els adults que van a veure la de Disney sempre poden dir que van a veure la d’en Tarantino. Arribo a la taquilla. El noi ens pregunta quina pel·lícula de les 12 en exhibició desitgem. “A vostè, què li sembla?”, li dic pensant-me que tots els de la cua, grans i joves, convergim en el mateix objectiu. No vacil·la i em despatxa entrades per a la d’en Tarantino. Un cop dins entenc que la perspicàcia del taquiller era enverinada: tots som vells, semblem d’un club de lectura o d’una llar de jubilats. Els joves de la cua han optat per les de ninots o de catàstrofes.

És clar: els que li vam veure Resevoir dogs o Pulp fiction érem joves que ens hem fet grans amb el director. No ha renovat el públic. Amb aquesta, d’acció i violència molt controlades i plena de referències a pel·lícules de l’any de la picor, encara el renovarà menys. ¿A qui pot dir res Sharon Tate, Roman Polanski, la tropa hippy de Charles Manson, els spaghetti westerns de Sergio Leone o Romero Marchent o els westerns sense condiment italià interpretats per Glenn Ford o per actors de molt segona fila, que són els que Tarantino prefereix i mira d’emular amb ironia o sense? Als vells, als de la llar de jubilats. Al meu poble es fa una vegada a l’any una fira de quincalla. Els joves en diuen “el mercat dels hippies”. Els hippies han quedat reduïts a venedors ambulants de túniques i arracades de llauna rebregada.

El cine que Tarantino admira i mira d’imitar és el meu, el que jo consumia de petit amb profusió perquè les pel·lícules “aptes” eren aquestes i totes m’agradaven. Fins i tot li porto avantatge: ell és més jove. En el club de jubilats en què esperem la incorporació d’un moment a l’altre de Tarantino començo a ocupar les primeres files.

Tarantino sap que els provectes perdem retentiva i ha unit en una mateixa pel·lícula Brad Pitt i Leonardo DiCaprio. Va bé, perquè ara sabem qui és l’un i qui és l’altre. Hi surt Al Pacino. L’hauria d’haver confrontat amb Robert de Niro o Dustin Hoffman.

Entre les dotzenes de cartells de cine que Tarantino fa sortir fugaçment a la pel·lícula hi ha el de Las Vegas, 500 millones, d’Antonio Isasi-Isasmendi. El guió és de Lluís Josep Comerón, una altra amistat heretada del meu pare. Té 93 anys. Li telefonaré per avisar-lo i perquè s’afegeixi a la cua d’anar a veure Érase una vez...