Keep calm
La placa de Sánchez
Portbou és una estació de tren grotescament immensa amb una història que torna tossudament. Per aquí van marxar milers de republicans el 1939 i per aquí van entrar un any després els que fugien de la Gestapo. Aquí es va suïcidar Walter Benjamin per por de ser entregat als nazis i aquí va buscar la seva làpida Hannah Arendt, en un cementiri que és un dels llocs “més fantàstics” vistos mai per la pensadora alemanya experta en totalitarismes. Continua sent obligat creuar el coll dels Belitres de tant en tant. Una de les rutes de la retirada. Un infern per a milers de republicans. Cervera de la Marenda també és una estació de tren grotescament immensa. Perquè oficialment ja no hi ha fronteres. Mentalment, sí. Aquí va agafar el tren Antonio Machado el 28 de gener de 1939 per baixar una mica més enllà, al poble on va morir el cap d’uns dies. A Cotlliure. El lloc que va inspirar el fauvisme a Henri Matisse. I va inspirar aquells versos trobats a la butxaca del poeta: “Estos días azules y este sol de la infancia.” Continua sent obligat visitar de tant en tant la tomba de Machado, que des de 1958 ocupa un lloc preferent. Hi van ajudar Albert Camus i Pau Casals. Des del 24 de febrer passat hi ha una placa nova. Hi diu: “El gobierno de España rinde homenaje al poeta D. Antonio Machado, uno de los hombres más dignos y preclaros, fallecido hace 80 años en el exilio.” Aquell dia va ser al cementiri Pedro Sánchez. No hi havia anat mai un president espanyol. En 80 anys. Sánchez també va ser a la platja d’Argelers, camp de refugiats per a milers d’exiliats. Alguns del quals van ser tancats per perillosos al castell de Cotlliure, convertit en un CIE. Tot això és conegut. Però és obligat recordar-ho. Perquè fa incomprensible l’actitud de l’esquerra espanyola en conflictes, començant per l’Open Arms i seguint per on vostès vulguin, dels quals ha estat víctima. Que ho faci la dreta s’entén. Forma part de la seva tradició, del seu ADN. A l’esquerra, li hauria de caure la cara de vergonya.