ANC, ‘quo vadis’?

L’ANC va néixer, el 2012, com a moviment social per a promoure i afavorir que Catalunya esdevingui una república independent. Els fundadors i socis eren persones provinents de partits polítics, des de la CUP fins a CiU. L’ANC volia ser i era un moviment totalment transversal i sense interferències de partits polítics. Des d’un bon inici, les seves actuacions, manifestacions i plantejaments van anar molt units a Òmnium Cultural. Les dues presidentes, Carme Forcadell per l’ ANC i Muriel Casals per Òmnium, sempre van anar molt juntes i pràcticament sense cap discrepància. Totes les grans manifestacions independentistes dels 11 de setembre portaven el segell de les dues associacions i de les dues presidentes. Tot era tan pacífic, transparent, il·lusionador i transformador que es va anomenar “la revolució dels somriures”.

Encara que les relacions entre partits polítics i associacions civils sempre han tingut alts i baixos i intens mutus d’interferir-se, mai no havien arribat a les tensions que avui viu l’ANC amb els partits polítics, especialment amb ERC. Malgrat les divergències, tot va funcionar correctament fins al referèndum de l’1-0.

En les eleccions del 27 de setembre del 2015, tant la presidenta de l’ANC com la d’Òmnium es van presentar juntes en les llistes de Junts pel Sí (Convergència, ERC, Demòcrates, independents i no afiliats enlloc). El primer pas que va trencar la dinàmica seguida des d’aleshores va ser que la nova presidència de l’ANC, Jordi Sánchez, tot i provenir de moviments d’esquerres, era avalat inequívocament pel sector convergent. Segurament, aquest va ser el primer pas equivocat de l’ANC. Per primer cop, la presidència de l’ANC prenia partit per una opció política. Això va suposar que afloressin moltes suspicàcies. Òmnium es va desmarcar immediatament d’aquesta presa de posició.

Quan van arribar les eleccions del 2017, les situacions del 2015 i la del 2017 no es podien comparar. I els partits polítics es van presentar cadascun per ells amb el projecte comú de la República independent. I el president de l’ANC, Jordi Sánchez, va anar a la llista de Junts per Catalunya. A partir de les eleccions del 2017, el secretariat de l’ANC cada cop estava més a prop dels plantejaments del president Puigdemont i, per tant, en contra d’altres plantejaments. En l’elecció d’Elisenda Paluzie, el posicionament polític de l’ANC es va refermar en una direcció: confrontació amb l’Estat i unilateralitat. Això va provocar malestar tant a ERC com al PDeCAT i a alguns diputats de Junts per Catalunya.

Un altre error de l’ANC va consistir en la decisió de promoure primàries municipals. Podia semblar molt positiva i elogiable, però si els partits independentistes ho acceptaven. L’error greu de l’ANC va ser afavorir i mantenir primàries sense els partits polítics independentistes. L’ANC es va enfrontar electoralment a partits independentistes. Va ser un gran fracàs, especialment a Barcelona, on no van aconseguir cap regidor. Sense Graupera i les primàries, segurament, avui Colau no seria alcaldessa i l’ alcalde seria un independentista. De moment, és l’ últim gran error de l’ANC. Fins quan seguirà la deriva? Malgrat tot, l’11 de setembre ha de ser un nou clam per la llibertat dels presos i exiliats i la independència.