Comprar Groenlàndia

El primer curs de batxillerat –el batxillerat de llavors, onze anys– se’m va presentar feliç d’entrada. El nombre d’alumnes era senar i em van adjudicar, per a mi tot sol, un pupitre de dos. Hi estava ample, distribuïa el material escolar com volia, llegia sense que ningú em destorbés el llibre d’història sagrada, que era el més amè. A mig curs va aparèixer un noi nou. Li direm Albert. Va ser assignat naturalment al meu costat. L’havien expulsat d’un altre col·legi. Vaig perdre el paradís, lliçó primera del meu llibre preferit. Si només hagués estat xerraire, rai... Era mentider, enredaire, insistent, pesat. Em feia ballar el cap: “A tu t’agrada el vermell?” “Sí.” “I com en pots estar segur, si hi ha molts vermells?” Aquest diàleg, expressat així, pot semblar fins i tot positiu: una forma socràtica de fer pensar. “M’agrada aquest vermell.” “Com ho pots dir? Que els has vist tots?” No tinc res en contra de la maièutica, sempre que les inquisicions no durin més d’una hora. Arribava la de plegar i encara érem amb el vermell. Un dia el vaig veure escrivint amb un llapis que era meu. Li ho vaig fer notar. “Com ho saps que és teu, si tots els llapis són iguals?” Els vermells eren tots diferents i els llapis, iguals. Li vaig assenyalar una marca que li havia fet. “I per què li has fet la marca? Que potser tenies por que te’l robés? Has pensat que soc un lladre, i m’has de demanar perdó.” “Però el lladronici és un fet.” “Quan vas sospitar de mi, no.” Vam fer junts tot el batxillerat, afortunadament en taules diferents. Quan el veia venir, canviava de direcció. Si la topada era inevitable em deia: “Encara no m’has demanat perdó.” Van passar els anys, el vaig perdre de vista. El vaig retrobar a la caserna on vaig fer el servei militar. Com si no fossin prou càstig els rigors militars. S’hi va estar poc. Increpava els oficials, els preguntava per què la diana era a les set i no a les vuit, per què les files havien de ser rectes i no tortes... Sí, sí, això està bé i fa gràcia. Tots els pillets cauen un moment o altre simpàtics, si no t’afecten personalment. Em va posar en un compromís perillós quan va sostreure uns passis de pernocta que jo custodiava per poder sortir de burilla. El van enviar a una bateria de costa isolada. El tinent que la comandava va informar a la plana major que si aquell soldat seguia allí ell embogiria, i que no descartava que un dia disparés els canons per justificar-ne la lògica funció. El van facturar a casa.

Vaig saber que va muntar un bar. Discutia amb els clients si la comanda els convenia. Els que ho trobaven graciós eren menys que els que ho consideraven una murga i va tancar.

M’havia proposat algun negoci fraudulent, una aliança amb els pitjors de la classe i també fantasies i idees de bomber. Comprar Groenlàndia, no.