Històries

Ara que s’acosta el 30è aniversari de la caiguda del mur de Berlín, llegeixo que a Alemanya costa trobar restes d’aquells blocs de formigó que van dividir la part occidental de l’estat comunista de l’RDA durant gairebé tres dècades. Sembla mentida que d’aquella muralla omnipresent (162 km de longitud i una alçària de 3,60 metres) no en quedi més rastre que una petita mostra conservada al seu emplaçament original com a reclam turístic (l’East Side Gallery). Es veu que les ganes d’oblidar aquell capítol fosc de la guerra freda –i també l’especulació urbanística que va devorar la nova capital reunificada– van propiciar una cursa desenfrenada per desmantellar el mur. D’aquella època sinistra –en l’intent de travessar la paret cap a la part occidental hi van morir més de 200 persones, la majoria per trets dels guàrdies de l’Est– se’n guarden fotos commovedores, com les de les famílies separades d’un dia per l’altre saludant-se a banda i banda del nou teló d’acer. No és estrany que ara es vulguin recuperar fragments d’aquells blocs de ciment que ajudin a explicar un ahir que ara ens sembla tan llunyà. La història és així, dinàmica, i la versió que en queda és la que es transmet a través de les generacions. Com la nostra, que algun dia haurà d’explicar també històries de murs, de mars on deixem morir els que intenten travessar-los sense haver demanat permís. No sé què direm, però aquesta és ja una altra història.