Caldo i jerseiet

A la nit ha plogut una mica. Ara, a mig matí, ho torna a fer. El cel és molt gris. Un senyor comenta: “Avui Barcelona fa olor de caldo.” La gent ha tret el cap per la finestra de bon matí, ha vist el panorama i s’ha decidit a canviar el gaspatxo o l’amanida pel caldo. Si a més del cap haguessin tret per la finestra el cos sencer haurien comprovat que la calor persisteix, que la xafogor és molt acusada, que preparar un caldo en aquestes condicions és una temeritat. Tant li fa: caldo. L’estiu i els menús inherents a aquesta estació cansen aviat. A final d’agost tothom que va al mercat mira de reüll si hi ha oferta de bolets. L’ideal serien els rovellons però tampoc cal precipitar-se. Amb els rossinyols n’hi ha prou. Dissabte, al mercat, vaig veure moniatos.

Els vaig explicar que l’altre dia vaig passar unes hores a Camprodon. Les verduleries del carrer València oferien rossinyols. En Ramon, el nostre amfitrió, ens els va ensenyar amb molta il·lusió. “No sé d’on deuen venir.” Vinguin d’on vinguin, mentre facin gust de rossinyols els donarem per bons. L’aprensió d’en Ramon és deguda al fet que, segons ens informa. aquest estiu a Camprodon ha plogut molt poc i ha fet una calor “espantosa”, segons paraula seva. Els rossinyols, doncs, han de venir d’un altre lloc perquè, com tots els bolets, exigeixen humificació. L’exigència coincideix amb la dels estiuejants de Camprodon. Si a l’estiu s’hi desplacen és perquè el dia, cada dia, es comporti d’aquesta manera: al matí ha de fer un sol calent que permeti el bany a la piscina, una excursió o una fontada. Havent dinat ha de ser possible prendre el cafè a la plaça. Cap allà a les cinc, quarts de sis, ha de ploure copiosament durant una horeta. En acabat, ha de sortir el sol, molt refrescat perquè els estiuejants puguin retornar a la plaça. Abans de sortir de casa s’han equipat amb el jerseiet. El jerseiet el poden portar posat o tiradet a les espatlles. El jerseiet és com el caldo que avui és cou a les cuines de Barcelona. Per sopar, unes torradetes amb els acreditats embotits de Camprodon. Jo parlo de Camprodon però ja s’entén que em podria referir a qualsevol centre d’estiueig muntanyós. A la nit, una manteta. Els diminutius afloren a final d’estiu. Aquest any a Camprodon no han estat conjugats: ni jerseiets ni torradetes ni manteta ni tempestes que els justifiquin. És un estiu fracassat. Ja en sumen uns quants. Ens informa en Ramon que cada cop hi pugen menys estiuejants.

Som de mal seient. A l’hivern observem els signes de la primavera, a la primavera els de l’estiu... a final d’agost, el caldo i els rossinyols. L’estiu encara té tot el setembre. N’hi ha hagut de molt calorosos. També de tempestuosos. Els estiuejants ja són a casa. Mira, ara plou més fort.