Concretar fets ‘versus’ retòrica

Avui dia, l’independentisme català afronta una teòrica divergència en l’estratègia. Sectors com la CUP i l’ANC plantegen la unilateralitat. Òmnium es mou sota l’eslògan “Ho tornarem a fer”. L’espai postconvergent que lidera Puigdemont aposta per la via de la confrontació democràtica. I l’ERC de Junqueras, per l’acumulació de forces, altrament dit eixamplar la base, que forci l’Estat a negociar una sortida democràtica al conflicte. El problema no és que hi hagi estratègies diferents, sinó que no se les doti de contingut. Per exemple, no sembla gaire coherent propugnar la unilateralitat i no exercir-la. Només exigir-la als altres. La unilateralitat és una actitud personal i intransferible. Si l’ANC hi creu podria haver convocat aquesta Diada a l’aeroport del Prat –estil Hong Kong– en comptes de la plaça Espanya de Barcelona. O promoure un tancament de caixa patronal ara que els seus afins governen la Cambra de Comerç de Barcelona. El mateix es podria dir dels ajuntaments de la CUP que compleixen taxativament les lleis espanyoles. Òmnium ha d’explicar què vol dir amb “Ho tornarem a fer”. Perquè segons el que sigui casa malament amb el seu altre gran lema “Som el 80%”. Perquè crec que el 80% dels catalans no està per fer segons què. JxCat ha d’especificar què suposa la confrontació amb l’Estat que propugna. Planteja que el president Torra signi els decrets de la República quan de moment el seu govern ni tan sols ha pogut frenar la repressió dels Mossos contra protestes independentistes? I ERC ha d’explicar com forçarà l’Estat a negociar si se’n surt d’eixamplar la famosa base. Amb això no vull treure cap legitimitat a cap de les estratègies. Tampoc crec que l’independentisme vagi de baixa. Però moltes de les vies plantejades es mantenen en la pura retòrica com a arma llancívola entre actors de l’independentisme. L’enfrontament desmobilitza la ciutadania, i la retòrica buida i partidista impedeix arribar a acords per a l’acció política. Per això toca que cadascú no només desenvolupi teòricament la seva estratègia, sinó que la materialitzi amb fets. Aparcant la demagògia partidista. La gent, que és més madura del que alguns dirigents pensen, ja triarà quina vol que sigui la via majoritària. I potser des d’aquesta clarificació es podrà assolir una unitat estratègica imprescindible per avançar.