Sortir de l’entrebanc

Una cosa en què molts podem estar d’acord és que les coses no han anat bé a Catalunya o, dit altrament, els resultats dels procés polític engegat amb la sentència del Tribunal Constitucional el juliol de 2010 no ha portat enlloc.

Penso que no es tracta de qui ha tingut més o menys responsabilitats en tots els esdeveniments polítics i emocionals dels últims anys. La història ja començarà a dir el que ha passat quan estudiï els primers esborranys, les llums i les ombres, de tota la literatura produïda en els últims anys, l’actitud del govern Rajoy, la precipitació en aprovar les lleis del 6 i 7 de setembre de 2017, la proclamació momentània de la independència, l’aplicació del 155, l’empresonament de mig govern, la marxa del president i quatre consellers a l’estranger, un judici al Tribunal Suprem que dictarà sentència en els propers mesos, divisions en els partits tan constitucionalistes com independentistes... Tantes coses sense aportar solucions per cap de les bandes no han produït un balanç positiu.

Ha estat un error el manteniment en presó preventiva durant gairebé dos anys dels presos jutjats per la sala del Suprem presidida pel jutge Marchena.

La propera Diada estarà marcada pel cansament de tanta gestualitat, de tantes manifestacions, de les emocions de centenars de milers de catalans que es pensaven que la independència estava a l’abast si es volia forçar l’Estat a no tenir més remei que atorgar-la.

Una primera aproximació per sortir de l’entrebanc en què ens trobem seria admetre que el procés, tal com s’ha plantejat i arran dels esdeveniments que tots hem viscut, ha entrat en un carrer sense sortida. Voler repetir el procés, tal com insisteixen alguns sectors de l’independentisme em semblaria una temeritat. Res fa pensar que els fets serien molt diferents.

Un govern presidit per Pedro Sánchez podria ser més comprensiu amb la realitat catalana i construir ponts en les dues direccions des d’Espanya cap a Catalunya que es poguessin transitar amb tots els recels per les dues bandes, però que no fossin camins plens de trampes sorprenents de forma habitual.

Una segona aproximació seria la de prendre’s molt seriosament l’equilibri de forces que conformen la societat catalana, tant la independentista com la que no ho és. Construir un paisatge polític en què una gran majoria pugui estar d’acord, s’hi trobi a gust, no se senti estrany a casa seva. Que es pugui, en definitiva, defensar el dret a voler ser el que es vulgui sense esborrar la llibertat dels que pensin altrament i tinguin una idea alternativa. Es tractaria d’acceptar la realitat social i política del país retornant als paràmetres d’una convivència política, oberta, plural i respectuosa.

Qui pensa que la unilateralitat pot ser una via recomanable després del que hem viscut en els últims anys em sembla que no té en compte una idea que he expressat repetidament en aquests darrers anys i que es podria formular dient que la independència de Catalunya no es produirà en contra d’Espanya i sense la complicitat i el reconeixement d’Europa.

La independència d’un país pot produir-se de forma precipitada com a conseqüència dels conflictes que ens envolten. Les fronteres traçades a Europa com a conseqüència de la Conferència de París en acabar la Gran Guerra eren impensables deu anys abans. Però al caure els imperis centrals naixeren un reguitzell d’estats amb fronteres que encara avui no estan del tot acceptades per les parts. Hongria és un dels exemples més emblemàtics. És cert que el Brexit pot produir una fragmentació del Regne Unit i, fins i tot, la unitat d’Irlanda per la qual els irlandesos feren un aixecament la Pasqua de 1916, una guerra civil, el ressorgiment de la violència de l’IRA (3.000 morts) per acabar en els acords del Divendres Sant de 1998 que encara estan vigents. Veient el que ha passat a Crimea, al Caixmir i el que s’està vivint aquestes setmanes a Hong Kong, no veig que les grans potències afavoreixin la idea de la independència unilateral.

La independència de Catalunya, en tot cas, em sembla que no s’aconseguirà des de dintre, i encara menys amb el suport internacional. Caldrà fer veure a Espanya, alhora, que les coses no poden continuar com fins ara.