De set en set
Catalunya/ Espanya
És evident que la poca traça dels uns i dels altres ha convertit en un tema de difícil solució les relacions i/o l’encaix entre Catalunya i Espanya. Les simplificacions maniquees han portat a una manipulació del llenguatge. Des dels sectors sobiranistes Catalunya és la bona i Espanya és la dolenta de la política. El nacionalisme espanyol capgira l’argument i converteix Catalunya en la culpable de tots els mals. Des de les posicions extremes no sembla que ningú estigui disposat a moure la seva posició.
Hi ha en aquesta qüestió un mal ús de la història que molts cops esdevé esperpèntic. Per als sectors sobiranistes que tenen Espanya en el punt de mira i consideren genèricament Espanya com la causa de tots els mals durant la Guerra Civil hi va haver una guerra d’Espanya contra Catalunya; i ara, en el procés de demolició del règim del 78, Espanya és la dipositària del franquisme i Catalunya, la dipositària dels valors republicans. Alguns cadells madurs del sobiranisme obliden el grau d’impregnació franquista de la societat catalana al final de la guerra i obliden sobretot que per la Diagonal amb l’exèrcit franquista van desfilar catalans i progenitors d’alguns d’ells.
És un error greu atribuir a Espanya, com a concepte, cap paper en l’alliberament de París durant la Segona Guerra Mundial, però també és un error agafar la part pel tot i atorgar paternitat espanyola a la presència d’espanyols en la División Azul. Qualsevol intent de manipulació de la història encara en presència de testimonis vius farà grinyolar les coses. La condició de “republicans espanyols” preval per damunt del concepte Espanya en el mèrit de la Nou. I Espanya, com Catalunya, està per damunt de la condició dels combatents al costat del feixisme, tant durant la Guerra Civil com en la Segona Guerra Mundial.