El Tribunal de Comptes

Anticipo que el ciutadà sap poca cosa d’aquest organisme de l’Estat. Una institució d’aquelles que configura una constitució que es vulgui considerar mínimament moderna, com a alta instància de control dels comptes públics. Amb seu a Madrid (on si no, malgrat que res tècnic ho justifiqui?), amb uns vuit-cents treballadors ben pagats, encantats de conèixer-se i que mouen, com altres milers i milers de funcionaris, l’economia madrilenya. Sí. D’aquells recursos que els que fan balances fiscals torçudes ens imputaran a tots els catalans sota la idea que som iguals beneficiats de la seva despesa que els mateixos madrilenys.

LA inacció DEL TRIBUNAL ha estat una constant en la nostra democràcia, mancada dels controls d’eficàcia, efectivitat, eficiència i equitat de l’actuació pública. Tot i això, res ens ha estalviat als contribuents la parafernàlia dels seus alts càrrecs ben pagats, cementiri d’elefants, refugi de nomenaments polítics, des del seu president fins a antics ministres nacionalistes espanyols, avui consellers amb dues secretàries i xofer per barba. Fins fa poc, d’ells res no se’n sabia simplement per la seva falta d’acció, i millor no remenar-la per no posar en evidència el descontrol del mateix òrgan controlador. Aquest s’ha posat, si més no ara, de moda per dues raons: la primera, perquè han sortit a la llum les corrupteles amb què actua. Els convido a posar “nepotismo en el tribunal de cuentas” a la xarxa, i és probable que se’ls acabin les ganes de pagar impostos. Més d’un centenar dels seus vuit-cents empleats són familiars directes, inclosos alts càrrecs, amb germans i cunyats!

Però, com en altres fronts de la política populista espanyola, aquest tribunal ha trobat un camí de condonació de culpes pròpies i ha aconseguit sortir del focus de l’interès dels mitjans pels anteriors elements de corrupció i inoperància, a canvi de formar part dels ariets contra el procés català. S’ha apuntat a la persecució contra els que feren possible el referèndum de l’1 d’octubre a Catalunya. Cinc milions d’euros és la multa que, amb poca legitimitat al meu entendre, han carregat els consellers polítics del Tribunal a Artur Mas i els altres, considerats responsables del procés participatiu.Milions d’euros que han estat avalats com s’ha pogut per evitar embargaments de béns personals. Qui mai s’havia distingit per castigar i multar actuacions públiques(i mira que a Espanya han tingut oportunitat de controlar desviaments de diners públics dels governs socialistes i populars), ara emergeix com a pal de punxó, disfressat com una peça més de la repressió judicial.

Alerta, però, que per als que creuen que el fi justifica els mitjans: actuant així es comet una nova barrabassada legal per allò que contra els independentistes tot s’hi val! El Tribunal de Comptes actua com si fos part judicial pel fet que, a diferència de les sindicatures autonòmiques, el del reino sí que té fiscalia pròpia per a delictes, indicis o responsabilitats comptables i pot iniciar procediments sancionadors. Tot i donar veus a les parts, no es tracta, però, d’un veritable judici, sinó d’un procediment administratiu. Allò que sorprèn és que aquesta fiscalia remeti actuacions no a la Fiscalia General sinó a un tribunal (el de Comptes) que té els seus membre nomenats políticament i que ni tant sols necessiten ser juristes! Decisions que no poden ser considerades sentències. Però ells sancionen, solve et repete, i si no agrada ja es reclamarà al Tribunal Suprem, i la causa es veurà quan es vegi. I mentrestant els mitjans i els xerraires ja han condemnat els afectats, i les sancions s’han hagut de proveir. Si a una fiscalia pròpia que ja no és independent, vist com es nomena des d’aquell pseudoorgan de control, li afegim un tribunal de no juristes amb clares vinculacions polítiques i uns delictes jurídicament interpretables, ja tenim el marc perquè en resulti qualsevol cosa, a gust i gana del decisor.

La demostració ens la donen els casos, per exemple, d’Ana Botella, senyora del president Aznar: inicialment culpabilitzats per la mateixa fiscalia i després revisada la culpabilitat per un tribunal de tres membres de la Cort de Comptes, amb dos d’ells nomenats pel PP. O la de Maroto, antic batlle de Vitòria, amb igual resultat. Al contrari avui: caña al mono català! Cal veure fins i tot, per a comprovar la malevolència de la seva actuació, la decisió presa contra el president Mas, on en un dur vot particular es critica com s’han manegat els nombres, clarament injustificables, per a la sanció imposada. Era el vot de la consellera del PSOE, jurista competent. I és que per als estudiosos dels comptes públics resulta tragicòmic veure com qui no ha estat capaç mai de fer una bona auditoria operativa intenta aquí imputar com a malversació una compra d’ordinadors que existeixen i s’han comprat legalment, o, a la vista del nyap, com ara intenten inventar-se un cost d’utilització de capital públic per haver obert els col·legis en un dia festiu per a que la gent pogués anar a votar. Una valoració mai feta abans, mal feta ara i que permet recarregar aquella multa del 5 milions abans esmentada.

Són tantes les coses que estan passant a Espanya per mor de preservar la unitat de la pàtria, forçant lleis i judicis, que si no fos perquè alguns analistes ja no donen abast en la denúncia, esdevindria un escàndol de la malanada democràcia espanyola de tal magnitud que no hauria de deixar dormir els demòcrates espanyols. En definitiva, en aquest context, els del Tribunal de Comptes no són sinó comptes de fireta, dels quals el temps mostrarà els enganys que contenen. Però d’entrada el mal ja estarà fet. Qui se’n recordarà, d’aquí a uns anys, de tota aquesta fallida democràtica quan s’emetin les sentències de veritat, la dels tribunals europeus, quan ara ja ni es consideren les del Tribunal Constitucional quan dirimeix avui contra el govern Rajoy que forçava ahir, amb el recurs per ell mateix presentat, la suspensió de les decisions de la cambra catalana.