I la remor persisteix

Fa l’efecte que una part important del que hem anomenat l’independentisme s’ha adonat que fer una nova república catalana independent de l’Estat espanyol no era tan fàcil com voler i ser majoria en un referèndum pactat amb l’Estat, per la senzilla raó que l’Estat, aquest Estat, mai consentirà a fer un referèndum d’autodeterminació. Si no va voler quan el tenien guanyat de sobres, per què ara atorgar als catalans el dret de comptar-se, deuen pensar. En definitiva, que el referèndum, des de la perspectiva d’una gran majoria de catalans, ja es va fer l’1 d’octubre del 2017 i així estem. El president i alguns consellers, a l’exili; mig govern, a la presó, i la secretària general d’ERC, a Suïssa. Vam guanyar, però la cosa està fotuda. Per això ara sembla que tot va de baixa, que ERC vol un govern espanyol estable del PSOE i aquí unes eleccions que li permetin ser la primera força en unes eleccions al Parlament. Alguns encara proclamen la unitat. Però amb el president Puigdemont a Waterloo i el vicepresident Junqueras a la presó, els qui mouen els fils dels partits, d’ERC vaja, perquè a l’antic entorn convergent hi ha moltes sensibilitats, sembla que estan per tornar a buscar diàleg amb l’Estat. El president Torra ja ha dit la seva, que no, que ell és fidel a l’1 d’Octubre, però al president Torra, digne i tan eficaç com ha pogut, molts li posen data de caducitat perquè està imputat encara no sé ben bé per què. Arribarà la sentència, dura, molt dura, i sí que hi haurà mobilitzacions, com n’hi haurà l’Onze de Setembre perquè els que mai no fallen sí que estan per la unitat estratègica. Sembla que tot està aturat. L’Estat se sent guanyador: ha empresonat polítics escollits democràticament per haver fet el que el seu programa electoral deia que farien; ha aconseguit en temps rècord retallar llibertats democràtiques com el dret de manifestació i d’opinió; i creu que està a punt de donar el cop definitiu a l’aspiració republicana de Catalunya. I tanmateix, la remor persisteix. I persistirà.