Oradour-sur-Glane

El 10 de juny de 1944, mentre uns 400 quilòmetres més al nord es lliurava la batalla de Normandia, una divisió de la SS alemanya va entrar a la petita població d’Oradour-sur-Glane, a l’Alta Viena, al centre de França. Els nazis, amb l’excusa que els vilatans ajudaven la resistència, van separar homes de dones i infants; uns 200 homes van ser afusellats repartits per diferents indrets dels pobles i més de 400 dones i infants van ser cremats vius dins de l’església. El govern de Charles de Gaulle va decidir que, al contrari del que es va fer a la majoria de ciutats franceses, aquesta no seria reconstruïda i que quedaria tal qual per recordar la barbàrie nazi. Aquest estiu hi he pogut anar. L’antic poble és un museu, un museu a l’aire lliure que es pot visitar lliurement. Has de pagar si també visites el memorial, un memorial on, entre moltes altres coses, hi ha, en un passadís, el nom, una petita història i una fotografia de cadascun dels habitants assassinats aquell dia.

Aquest passadís o les carreteres de Normandia plenes d’imatges dels soldats que van morir a les seves platges; el Museu d’Airborne, al primer poble alliberat, Sainte-Mère-Eglise, on s’explica, amb nom i cognoms, la història de cadascun dels paracaigudistes que hi van arribar el Dia D, i els memorials que són els cementiris militars que hi ha la zona –no us perdeu l’americà, però tampoc l’alemany– em van fer pensar en les diferències amb el que hem viscut, i, malauradament, vivim, a l’Estat espanyol, respecte als lluitadors a favor de la llibertat que aquí, però, van perdre la guerra.

Massacres com ara la de Badajoz, amb uns 4.000 civils afusellats; la de la carretera de Màlaga, amb gairebé 5.000 refugiats metrallats mentre fugien de la població, i els salvatges bombardejos sobre Barcelona, Granollers o Lleida, a casa nostra, o a Gernika o el mercat d’Alacant, amb més de 400 morts, per dir-ne només quatre, han de ser recordats amb plaquetes al lloc dels fets mentre Espanya continua tenint el gran honor de ser el segon país del món amb més morts enterrats en fosses comuns rere Cambodja. I no només això, dia rere dia hem d’escoltar intel·lectuals espanyols negant aquestes massacres o atribuint-les, sense posar-se vermells, als republicans, o criticant els qui, com la Generalitat, intenten dignificar aquells morts.