Les arrels europees de Catalunya

La com­plexa situ­ació que actu­al­ment està vivint Cata­lu­nya fa incert saber quin serà el rumb que prendrà el nos­tre país en els pro­pers mesos. Això no obs­tant, sí que podem gosar plan­te­jar camins que mai no hau­rien de ser aban­do­nats, que hau­rien de mar­car –com ho han fet sem­pre– el destí del nos­tre poble. Deia el filòsof Mar­tin Hei­deg­ger que en l’ori­gen de tota cosa ja hi ha in nuce el seu desen­vo­lu­pa­ment futur, com la planta es troba ja en la seva lla­vor. Si fem cas d’això, podem remun­tar-nos al moment ini­cial de Cata­lu­nya, que els his­to­ri­a­dors coin­ci­dei­xen a situar en la cre­ació de la Marca Hispànica. Aquest inici ens dona el to del que serà una de les carac­terísti­ques més essen­ci­als de Cata­lu­nya: la seva vocació euro­pea. Apro­fun­dint doncs en els valors euro­peus de casa nos­tra avançarem pel camí d’allò que ver­ta­de­ra­ment som, cami­na­rem vers la nos­tra autèntica iden­ti­tat.

En aquest sen­tit, ja des dels seus ini­cis, Cata­lu­nya fou un lloc de pas, un lloc d’aco­llida i d’inte­gració, de con­vivència i de tolerància. I això l’ha fet gran. Des dels antics que pas­sa­ven per la Via Augusta fins als migrants actu­als, tots han tro­bat una terra que els obre les por­tes i els empelta en una tra­dició secu­lar en la qual hem sabut apren­dre els uns dels altres i col·labo­rar tots ple­gats a tre­ba­llar pel bé comú. Per altra banda, però, ja des de la Marca Hispànica, hem estat una terra de page­sos i de cam­pe­rols, de gent que vivia de la terra i l’esti­mava pro­fun­da­ment, que s’obria a les noves tècni­ques i s’enri­quia cul­tu­ral­ment. Tant uns com els altres, tant els oriünds com els que han vin­gut de fora, també han com­par­tit aquesta carac­terística: esti­mar la nos­tra terra, la nos­tra cul­tura, la nos­tra idi­o­sincràsia. Ens pot haver sepa­rat l’ori­gen, però ens ha unit la terra i el futur que hem llau­rat con­jun­ta­ment.

Igual­ment, la Marca Hispànica i l’Imperi Caro­lingi a la qual per­ta­nyia eren els hereus uni­ver­sals d’una antiga tra­dició grega i romana que va dei­xar la seva empremta en les gene­ra­ci­ons poste­ri­ors. Des de l’arri­bada dels grecs a Empúries o des de la fun­dació de cen­te­nars de ciu­tats roma­nes a les nos­tres ter­res, també nosal­tres hem rebut en herència aquesta tra­dició filosòfica, literària i jurídica. L’escrip­tor austríac Ste­fan Zweig, en el seu Sterns­tun­den der Mensch­heit (Moments estel·lars de la huma­ni­tat), situa l’exe­cució de Ciceró com el pri­mer moment des­ta­cat, ja que amb la seva mort també des­a­pa­reix tota una tra­dició de la pre­va­lença de la paraula per damunt de la violència, de l’oratòria i el rao­na­ment per damunt de la guerra. També a Cata­lu­nya hauríem de saber man­te­nir aquesta tra­dició del diàleg, de la con­fron­tació només a través de la paraula i dels argu­ments. Durant la nos­tra història hem sabut donar sobra­des oca­si­ons de ser uns bons dei­xe­bles de Ciceró amb el seu cedant arma togae (que les armes cedei­xin el lloc al diàleg), no ho hauríem de per­dre mai de vista.

Final­ment –i com a bene­dictí no podria fer d’altra manera– vol­dria con­cloure par­lant de dos per­so­nat­ges que han mar­cat Europa i Cata­lu­nya des de la pers­pec­tiva del cris­ti­a­nisme i dels valors de l’huma­nisme cristià: sant Benet (patró d’Europa) i l’abat-bisbe Oliba. El pri­mer ens ensenyà que amb l’arada, el lli­bre i la creu, és a dir, amb el tre­ball, la cul­tura i la pregària, es podia cons­truir una soci­e­tat per a tot­hom. I el segon fou un incan­sa­ble pro­mo­tor de la pau i el pac­tisme com a eixos de la soci­e­tat i de la política. Tant sant Benet com Oliba ens mos­tren com no és l’interès propi el que reper­cu­teix en el bé comú sinó que només tre­ba­llant pel bé comú acon­se­gui­rem el benes­tar de tots.