La incapacitat d’admirar

L’any passat vaig publicar un llibre de dones que han deixat un llegat històric al nostre país. Estic parlant de grans noms que tots tenim al cap, com ara la Mercè Rodoreda o la Josefina Castellví. Un llibre il·lustrat que m’ha donat moltes satisfaccions i una de les més especials ha estat l’oportunitat de poder acostar aquestes dones tan admirables als més joves.

M’ha sorprès que alguns pares i mares hagin comprat el llibre dient als joves que quan siguin grans seran com les grans dones que hi surten i, en algunes classes o grups de lectura, m’han donat redaccions de cada alumne explicant perquè seran grans homes i dones en el futur. El que podria semblar un sa exercici d’autoestima i de confiança en les pròpies possibilitats, m’ha començat a inquietar una mica. En primer lloc, la necessitat, gairebé l’obligatorietat de ser especial. Som molts i som molt petits, i anem tirant que no és poc. Mil milions de persones que es creuen excepcionals no fan una munió de persones normals? Potser el que comença a ser de veritat excepcional és considerar-se normal.

I en segon lloc, i això ja em sembla més preocupant, una certa incapacitat de mirar l’altre. Us imagineu Vides paral·leles, de Plutarc, amb tot de joves dient quin tipus de d’emperador seran quan siguin grans? Com pot ser que estiguem perdent la capacitat d’admirar, de veure’ns petits, insignificants –amb el gran valor que això suposa, perquè només si ens sabem petits tindrem la força per canviar i millorar– i comprendre que per arribar –si hi ha molta sort– a destacar en algun àmbit caldrà tota una vida de vocació i sacrifici? Per què no podem observar amb admiració les històries dels altres sense ser-ne nosaltres els protagonistes? I vaig pensar que la raó d’aquest canvi està en les xarxes. Joves que aprenen des de petits, amb l’exposició dels pares, a ser els protagonistes de les històries, a veure’s als llibres digitals, llegeixen el llibre de la pròpia cara (Facebook) i les històries que més els commouen són les pròpies d’Instagram. Estem potenciant un món d’egòlatres proclamant constantment la pròpia banalitat?

Cal urgentment una assignatura troncal que ens faci reflexionar sobre quin tipus de persona potencia la xarxa, i que al primer curs ens hi apuntem pares, mares i tutors. Tenim una responsabilitat directa en aquest món autoreferencial i banal que estem creant per als joves. Tots sabem que els exemples inspiradors són fonamentals en l’educació, si canviem aquests exemples per pòsters de la cara dels nostres fills a tots els comptes d’internet, els estem robant la humilitat i la capacitat d’esforç. Fa molts anys, Ana María Moix em va dir: “Jo mateixa ja em tinc, el que m’interessen són els altres”, podrien comprendre la importància d’aquesta frase moltes persones –de totes les edats– obsessionades cada cop més amb la pantalla i el propi melic? Em sembla un debat urgent i necessari.