Llimones de la Xina

Fa uns mesos vaig publicar una sèrie d’articles sobre la Xina, fruit d’un viatge pel país. Aviat ho vaig deixar córrer. M’adonava que no havia entès res de la Xina, que no havia anat més enllà de la contemplació de paisatges urbans i naturals, impressionants però a l’abast de qualsevol que s’apunta a un viatge organitzat amb l’acompanyament de guies que expliquen el que volen i que et porten als llocs previsibles. Impossible parlar amb la gent: amb un cambrer, amb la senyora asseguda en aquell banc. Fins i tot el llenguatge dels signes va al revés. Rússia també és hermètica però sí és sí, i no és niet. Em va quedar clar que la Xina practica el capitalisme més descarnat, més incomprensible per a Europa i fins i tot per als Estats Units, on encara hi ha regles i plans urbanístics restrictius per adaptar-los a escala humana, i que el Llibre Roig de Mao es ven als encants. A mi em va costar quatre euros. A un altre senyor, en una altra botiga, dos.

Una cosina que és enginyera agrònoma, acaba d’arribar de la Xina. Hi ha anat a observar tarongers i llimoners. “Naranjas” de la Xina?, li dic per fer-me el graciós. Ha localitzat els fruiters del seu interès en una regió remota de la qual no havia sentit parlar mai. Va visitar la capital de la regió, una ciutat fundada fa només vint anys que acumula vuit milions d’habitants, més que Catalunya. La cosina va anar a passejar pel carrer principal: “Pensa que, pel que fa a edificis vertiginosos i a botigues, la Cinquena Avinguda de Nova York sembla nana i desproveïda.” Em pensava que aquests carrers eren exclusius de les grans ciutats que vaig visitar: Pequín, Xian, Xangai... Una capital de províncies també n’atresora. Quan vaig tornar vaig visitar el passeig de Gràcia de Barcelona, em va semblar fosc, curt i amb poques botigues. I no obstant els xinesos, que ara viatgen febrilment, s’hi encaminen així que trepitgen Barcelona i surten de les botigues, tenint-ne ells moltes més i de moltes més marques, amb grans paquets. Què ho fa, si ja van ben servits d’origen? Per mi que es tracta de la invasió subtil de què parlava Pere Calders referint-se als japonesos. La Xina sembla que hagi claudicat davant els aldarulls de Hong-Kong. Ens n’hem sentit molt satisfets. David contra Goliat, etcètera. Ja ho veurem, ja veurem per on surten. Una guerra comercial sense tancs, i s’ha acabat Hong-Kong.

La cosina agrònoma ha visitat també els cítrics de l’Argentina. Em diu que tota la producció de llimones és comprada per la Coca-Cola. No per fer la Fanta, que no du taronges ni llimones, sinó per elaborar la pròpia Coca-Cola. La cosina coneix un ingredient de la fórmula secretíssima d’aquesta beguda símbol del capitalisme americà. Els xinesos també, doncs. S’entén que Trump estigui tan espantat.