Paraules

No trobeu fascinants els ressons d’algunes paraules del nostre idioma? Malmirrós, per exemple, que el diccionari defineix com a “taciturn”, però també així, en segona accepció (és la que jo coneixia, pel parlar del Camp): “Temporalment o habitualment malaltís, que no es troba prou bé.” O maixant, bellíssima paraula, no recollida per Fabra, que és fàcil de relacionar amb la francesa méchant: “Entremaliat.”

Segons l’amic i gran escriptor Joan Rendé, qui és maixantó, a pesar que la forma sembla que en rebaixi el sentit, encara és més trapella. El món i els pobles en van plens, de brivalls maixantons! A més, quan es diu aquest mot, se sol acompanyar d’un gest i d’una pronúncia ben característics: la mà dreta tancada, com si fes anar un tornavís que colla fort un cargol; pel que fa a la dicció, els que tingueu una certa edat imagineu el memorable Capri dient-la d’aquella manera seva que tenia de dir les coses (i els qui no tingueu prou edat, però sí internet a casa, teclegeu al Google Joan Capri, i llestos!).

Una vegada vaig sentir una anècdota molt bona, que tenia com a protagonista Martí de Riquer. Es veu que algú es va presentar a casa seva per dur-li la versió actualitzada del diccionari oficial, i l’il·lustre romanista, després d’obrir el patracol i de fullejar-lo intencionadament, va deixar caure: “Ves, accepten guapo, que n’hi ha tan pocs, i no tonto, que n’hi ha tants!” A mi la facècia riqueriana m’interessa per una raó: ¿què es dona per bo i què no (encara)? No ha de ser una feina fàcil, aquesta, però és evident que comptem amb reputadíssims professionals que hi treballen des de la Secció Filològica de l’IEC i que segur que tenen raons molt sòlides per acceptar una paraula i no una altra. Fa poc la meva perruquera em preguntava: “¿Com en dius, tu, d’enjumpir?” Jo li vaig respondre: “¿Enjum... què?” Es veu que vol dir, si més no a la Conca de Barberà, enganxar-se el dit en una porta. Vaig recordar que a Gelida jo havia sentit, per expressar exactament el mateix, ensolir. Transcric aquests verbs tal com raja, perquè no apareixen a cap diccionari. Sí que surt a l’Alcover Moll aixonar (que remet a eixonar), per bé que no recull del tot el sentit que hi donem al Penedès: el d’un castell que fa figa (i no vull ser més explícit per no ser políticament incorrecte). Quan vaig dir a l’amiga Montse que aquella paraula no existia, amb tota la raó del món ella va arrufar el nas: “Jo l’he dit tota la vida!” Vaig corregir la meva afirmació: el fet que un terme no aparegui al diccionari no vol pas dir que no sigui perfectament viu.

Un darrer exemple. Jovenejar surt al diccionari: “Fer actes propis d’un fadrí, de la joventut.” No hi surt vellejar (que sí que apareix al DCVB): “Esser vell; tornar vell.” En canvi, el diccionari oficial sí que reporta vellotejar: “Començar a ésser vell.” ¿No seria més plausible vellejar?