Entre dos silencis

Fa molts anys, quan jo començava a escriure, Joaquim Casas em va aturar per dir-me: “Tu i els de la teva generació ho feu molt bé, però us falta una guerra.” Casas era escriptor. Abans de la guerra havia publicat papers combatius. Va anar al front. En va escriure les experiències, quan en va tornar. Va publicar després novel·les i cròniques. És una pena que no sigui més divulgat. Diari d’un soldat, L’enterrament o Cel·luloide ranci estan molt bé. Admirava Josep Pla, i el visitava sovint a Llofriu. Pla el va titllar de “pesat” a Notes per a Sílvia. A la segona edició va suprimir l’epítet. Llavors, que és quan me’l vaig trobar, Casas col·laborava amb l’editorial Destino per posar ordre als textos de l’obra completa de Pla.

Casas hi va afegir: “Us falta mala llet.” Ahir els parlava de l’última novel·la de Xavier Bosch, Ni l’autor ni els seus personatges han viscut una guerra, això és evident. Com Sílvia Soler, com Melcior Comes, com Albert Sánchez Piñol, com Jaume Cabré –cas a part d’ambició literària–, per dir els més venuts. Rafel Nadal parla de la guerra a distància. Són, som, el producte d’anys de pau, prosperitat i nova cuina... Joan Triadú va dir que el XX és “el segle d’or” de la literatura catalana. Tots els escriptors que li donen la raó van estar marcats per una o dues guerres: Riba, Carner, Torres, Gaziel, Espriu, Sales, Rodoreda, Oliver, Pedrolo, Fuster, Bladé, Villalonga a la seva manera, el mateix Pla amb la “mala llet” projectada sobre el pobre Casas...

Acaba de sortir l’edició definitiva d’Entre dos silencis, d’Aurora Bertrana. La mateixa elaboració està impregnada dels efectes de la guerra: l’espanyola i l’europea. Va escriure el llibre en castellà, tornada de l’exili als quaranta, pensant que, prohibit el català, tindria millor sortida. Joan Sales el va traduir i publicar amb unes alteracions “personals” que van disgustar l’escriptora. Ara Núria Sales, filla de l’autor d’Incerta glòria, “la gran novel·la de la guerra”, l’ha traduït de nou. La neta, Maria Bohigas, l’ha publicat. No sé si és ben bé una novel·la o si seria millor dir-ne una crònica: Aurora Bertrana hi explica uns fets bèl·lics en un poble de França que ella va viure. Els oprimits de la primera part són els opressors de la segona. Les guerres ho trastoquen tot. Sí que puc dir que és un llibre fora de sèrie. La traducció, admirable. Facin-se el favor de llegir-lo. Cal viure una guerra per produir un text així? Evidentment. La guerra el justifica. Ara: cal una conflagració o afliccions extremes per penetrar en l’ànima humana, per produir textos sòlids, ben escrits, amb la “mala llet” que Casas reclamava? Déu no ho vulgui. Han passat vint anys del XXI: serà un segle d’or? El “procés” no ha donat de moment cap novel·la. També exposaria grandeses, misèries i “mala llet”.