Relat del Raval i el Gòtic

Una gestió a mig matí al Raval de Barcelona em fa retornar al barri on aquest diari havia tingut la redacció durant uns anys. Passo pels paisatges que a l’estiu han estat motiu de notícies negatives. Passeig tranquil a aquesta hora pels carrers d’en Robador, Sant Pau, Sant Ramon, Unió, les Penedides... Tot com sempre, potser una mica més atrotinat i monòton: botigues monogràficament dedicades a la venda de mòbils, barberies sense cap client, moltes persianes abaixades cobertes de pintades, gent desvagada, la prostitució a la intempèrie... Una llàgrima per la llibreria Millà, dedicada a obres teatrals. M’hi havia aturat sovint. L’amo ja em coneixia. Hi vaig localitzar el text d’una obra, El millor dependent del món, que l’amic Manuel Foraster cercava. Va estar content. El rètol de la llibreria es manté, però l’establiment és ara de telèfons. Ho és? Té la persiana abaixada coberta de pintades.

A l’altra banda de la Rambla, la gent que hi deambula i els comerços presenten una altra imatge. Penso d’arribar-me fins a la Setmana del Llibre en Català, davant la catedral. Passo per la plaça del Pi. Els grups de turistes hi abunden. Ara als barcelonins els fan nosa els turistes. No poblen el Raval perquè els inquieta i eviten el barri Gòtic perquè el troben saturat de transfronterers. Què satisfà els barcelonins que tot el dia rondinen? Els turistes aglomerats davant l’església del Pi miren enlaire per indicació del guia. Els imito. Veig que la rosassa està en reparació, coberta amb una malla grisa. Si no fos pels turistes veuríem menys coses. La tendència humana és a mirar avall, cap a la vorera per on encaminem els passos. El turisme ens fa mirar amunt. Sempre són els altres els que ens ensenyen a descobrir el que tenim per quotidià. Trobo el carrer Petritxol millorat. La botiga oriental de queviures que projectava una llum espectral al “carrer de l’ombra”, ha tancat. Olor d’ensaïmades.

Els venedors de la Setmana del Llibre estan prou contents, tot i que diumenge, “dia de majors vendes”, va caure el diluvi sobre seu, i la clientela es va dispersar. M’enduria a casa un piló de llibres. L’edició en català va a tot vent, i dic “a tot vent” amb intenció, perquè antigament gairebé només podíem comptar amb l’editorial o col·lecció d’aquest nom per servir-nos. Els turistes miren les agulles de la catedral. A mi no em fan cap nosa, i quan giren els ulls cap als llibres de la Fira me’n fan molta menys. La diada nacional i la “internacionalització” també són això. Aniria a felicitar en Joan Sala, director de la fira que aquest any plega, però parla amb un senyor. No tot són alegries lectores: l’estanc de la plaça ha deixat de vendre diaris. Un cartell de l’Ateneu anuncia un curs de narrativa. Tot depèn del “relat”, sí.