Estrangers

Parlàvem ahir de l’animadversió que a molts barcelonins els causa el turisme. No sé si els parisencs, els londinencs o els romans tenen la mateixa afectació. De totes maneres, és estrany. Tots som un moment o altre visitants d’un país que no és el nostre, i la pròpia experiència em diu que els turistes fan nosa als turistes, no als propis. Els senyors i senyores que no poden arribar a veure la Monna Lisa perquè hi ha milers de caps davant seu que els la tapen són turistes. Ells, i els propietaris dels caps. Hi ha algun ciutadà de París, entre els congregats? Si hi és, es troba en minoria. Els museus els visiten els estrangers. Els indígenes, amb una vegada en tenen prou, i encara, i no acostumen a reincidir. I si ho fan, saben trobar l’hora, el dia o l’època de l’any més accessible. A Mataró tenim la Nau Gaudí, la primera obra de l’arquitecte celebèrrim. De tant en tant uns japonesos la venen a retratar. Hi ha algun mataroní que l’hagi fotografiada mai, en Ramon Manent a banda? N’hi ha gaires que l’hagin visitada per dins? Només hi projecten una mirada distreta i externa els que van a l’estació a agafar el tren. Si els japonesos hi vinguessin en massa –que no ho fan– serien els mateixos japonesos els que tindrien raó de queixar-se dels seus connacionals per no poder-la veure amb tranquil·litat. Visiten els barcelonins la Sagrada Família, la Pedrera o el temple romà? Jo calculo que molt pocs, i no per culpa del tap de gent sinó per la indiferència davant del que és propi. El que es té a prop no és visitable. Si són tan pocs, de què es queixen els barcelonins en general? Barcelona té les voreres amples, sobretot a l’Eixample. El passeig de Gràcia, molt amples. No veig que els barcelonins hagin de baixar a la calçada per deixar passar les comitives visitants. El barri Gòtic és més estret. Les processons són consubstancials d’aquell lloc des que les presidia el bisbe. Ara les encapçala una guia amb un número a la mà. Paciència, ja arribarem a la catedral o a la plaça de Sant Jaume. Parlo del turisme educat i curiós, no del sorollós, evidentment. El primer és majoria. L’altre, un problema d’ordre públic comú a qualsevol ciutat atractiva.

La primera vegada que vaig ser a Londres vaig quedar aclaparat de la gent de totes les nacions que passaven pel carrer. Alguns eren britànics d’ultramar. La majoria, turistes. Em preguntava: qui és, entre tots, el londinenc “normal”, el que dina amb la família, celebra Nadal, va a la feina, el meu equivalent al meu país? Jo era un turista importunat pel turisme. Em situo al passeig de Gràcia. Sé distingir perfectament quins són els “meus” i quins els “altres”. Els turistes ens diuen que la Pedrera és important i no eviten que ens reconeguem, sinó que encara ho faciliten.