Geni vital

Josep Pla obria la biografia de l’escultor Josep Llimona amb aquests mots: “El destí dels homes sembla ésser només morir.” Afegia que per parlar de “la sensibilitat i la presència en el món d’un home”, el punt de referència només pot ser la seva obra i el testimoniatge, dolorosament sensible, dels qui el tractaren. De Carlos Pérez de Rozas, l’amic que fa un mes ens va deixar de sobte, queda l’obra periodística materialitzada en disseny de diaris, el testimoniatge dels alumnes, i el record ben intens en els qui tinguérem la sort de treballar amb ell. Ha estat un professional de talent, un geni humà del tot, vitalista, creatiu. Generós, a més, tal com ha remarcat en aquest diari el cronista Manuel Cuyàs, molt generós també. La generositat de Carlos era integral. A l’estudi de Milton Glaser, a Nova York, ell i jo férem un màster de disseny, enviats per La Vanguardia, el 1987, per treballar en la modernització del diari que dirigia Paco Noy. L’equip el completava Manolo Lamas. Carlos reforçava les sessions magistrals del geni d’I love New York amb visites a llibreries on el company expert m’aconsellava la compra d’obres en matèries, com fotografia, infografia, tipografia, grafits, que no eren la meva especialitat. Les grans persones com el nostre Carlos perduren en la memòria individual i col·lectiva si acceptem aquesta idea dels epicuris i del poeta llatí Horaci: no existeix cap altra immortalitat que aquella que dona la bona fama. Carlos Pérez de Rozas la va guanyar amb escreix.