La Diada no és un número

A la pregunta de quanta gent va participar en la manifestació de la passada Diada només hi ha una resposta precisa, i no és precisament numèrica: molta, moltíssima. Més que en cap manifestació a Europa. Han esta menys que les anteriors? Depèn. Segons les xifres que han donat determinats mitjans de comunicació de Madrid, en cada Diada són una gernació més. Faig ironia perquè en realitat tothom sap que, en la manifestació de la Diada, les xifres no són el que importa. Sinó el missatge que es transmet. I aquest és clar: l’independentisme és ja un actor polític consolidat, electoralment majoritari i l’únic que pot organitzar mobilitzacions massives de forma continuada. S’ha parlat molt aquest estiu sobre l’impacte de la divisió entre l’independentisme en la participació en la Diada. I mirin, la divisió de parers en l’independentisme és innegable. Però no em sembla un element decisiu respecte a la mobilització. Si no, seria inexplicable que la primera manifestació convocada per l’ANC el 2012 congregués d’entrada més d’un milió i mig de persones. Llavors no és que hi hagués divisió independentista. És que no hi havia ni independentisme. Artur Mas governava amb suport del PP, CDC encara no s’havia fet independentista, Duran volia anar a la manifestació a exigir el pacte fiscal i al Parlament només hi havia 14 diputats independentistes –10 d’ERC i 4 de Solidaritat– (i això si obviem que López Tena i Uriel Bertran ja esbombaven arreu que els d’Esquerra no eren pas independentistes, ves si algunes remors venen de lluny). O el 2014, quan es va fer la històrica V a Barcelona en què la Guàrdia Urbana va comptabilitzar 1,8 milions de manifestants, malgrat que les cimeres per a la consulta del 9-N acabaven en batussa i ganivetades dialèctiques a les portes del Palau de Pedralbes entre els partits independentistes, i fins i tots ICV. Que cal un acord estratègic és obvi. I que la gent necessita visualitzar un horitzó i un camí transitable per avançar cap a la República és evident. Però no ens confonguem: ni quan érem molts estàvem tan units i decidits, ni ara som tan pocs. I els pròxims mesos ho podrem comprovar.