Sí, sis-centes mil

Es veu (i no és pas que jo em dediques a comptar-les) que aquest dimecres a la manifestació de la Diada érem sis-centes mil persones. A mi sis-centes mil persones em sembla molta gent. Però es veu que no. Que som quatre gats. A El Mundo ahir hi havia fins i tot una crònica divertidíssima (ha, ha, ha, quin sentit de l’humor que tenen) on deia que dimecres s’havien desbordat totes les previsions i que “set milions quatre-cents cinquanta mil catalans van declinar assistir a la manifestació independentista” Ha, ha, ha! “El independentismo ya pincha hasta en su día grande”, deia la portada de l’ABC, amb una foto d’una parella de catalans –una sola parella!– passejant pel carrer. I la millor, la de La Razón, que es deu pensar que els seus lectors són imbècils, i va posar a portada una foto de la plaça d’Espanya de Barcelona feta moltes hores abans de la manifestació, quan encara no hi havia pràcticament ningú. Són bons, aquests espanyols. Però el millor és el que desprèn tot plegat. Sis-centes mil persones els sembla ridícul, i sinònim que la Diada “punxa”. Però, si se’ls en fum, quants som! La reacció és la mateixa tant si hi ha 600.000 catalans (espanyols, des del seu punt de vista) manifestant-se com si n’hi ha un milió o un milió i mig. Crec que era Artur Mas a qui ahir li vaig sentir dir en algun lloc que, si féssim un paral·lelisme i comparéssim la població, és com si a Espanya dimecres haguessin sortit al carrer quatre milions de persones. S’ho imaginen, quatre milions d’espanyols manifestant-se? Ni aquesta comparació, no els fa reflexionar? No. Es pensen que com que aquest any hi ha hagut només sis-centes mil persones (sis-centes mil!) fent-se una foto això ja està, que l’independentisme punxa (això és la cançó de l’enfadós) i que no cal que es preocupin. Res. Tan just és reconèixer que a la manifestació d’aquest any érem menys que en les ocasions anteriors (fruit del desconcert de molts, de pensar que amb una foto a l’any no n’hi ha prou, de l’efecte de la repressió desfermada de l’Estat, o del que sigui), com reconèixer que el conflicte continua sobre la taula, que la predisposició al diàleg des de Madrid continua essent la mateixa i, és clar, que la imminent sentència de l’1-O no presagia res de bo.