La cambrera

Molt sovint jugo amb mi mateix a endevinar la professió de la gent que tinc a prop i que no conec de res. A la sala d’espera dels aeroports i a dins dels avions de trajectes llargs, que són situacions de molt tedi i de molta barreja humana internacional, és on més el practico. Esforç inútil perquè gairebé mai no puc verificar si l’he encertat o no. A la sortida de l’avió tothom es dispersa i no se m’ha ocorregut mai anar a preguntar a aquell senyor si és efectivament concertista d’una filharmònica o a aquella senyora si és autora de novel·les policíaques amb èxit al seu país. Haig de dir que les vegades que les comprovacions han estat possibles el desencert ha estat total. El pianista era un mecànic –o viceversa– i la novel·lista era l’alta executiva d’una multinacional. Una vegada, a la cua de facturació de l’aeroport, vaig prendre un equip de bàsquet per un de futbol. Vostès diran que l’alçada dels atletes m’hauria hagut de servir de pista, però és que tots eren molt baixets. Una altra vegada, anant a Buenos Aires, vaig tenir, asseguts al darrere, una parella que parlava en perfecte accent argentí. Parlaven molt, torrencialment, no paraven de fer-ho. Els vaig atribuir la filiació de porteños autèntics. Un moment que em vaig aixecar del seient els vaig mirar. Els coneixia. Eren dos actors catalans d’èxit. Devien anar a Buenos Aires, i no per primera vegada, a actuar en una obra de teatre o una pel·lícula i aprofitaven el trasllat per practicar l’entonació del país que els acolliria. Era això o era una altra cosa?

Últimament em trobo practicant el joc amb els cambrers situats a la barra dels bars. L’altre dia, un cop acabada la manifestació de l’Onze de Setembre a Barcelona, vaig córrer a un bar per abeurar-me. Tothom havia tingut el mateix pensament. Tots els bars eren plens. Vaig trobar un tamboret en un. La cambrera no donava l’abast. Trigava molt a servir. Entenia amb prou feines les peticions dels clients. Davant una dependenta així, alguns perden els nervis. Calma. ¿D’on havia sortit aquella cambrera? No del gremi de l’hostaleria, era evident. De l’Equador? De Veneçuela? Massa rossa. Eslava? On tenia la família? ¿Potser era una estudiant amb pupitre a la Universitat? És de les que quan li sol·licites un cafè amb gel et porta un cafè amb llet, confusió intolerable, potser la que més, per a molts catalans. ¿Quant cobrava aquella noia per fer la feina? ¿Quant els seus companys? ¿Què pensaven d’aquella sobtada irrupció d’una clientela amb banderes i uniformada amb samarretes que venia d’una manifestació patriòtica? Mentre elaborava un suc de taronja, un cambrer que servia les taules se li va acostar i li va fer un petó a la galta. Vaig pensar: “Són parella.” I si era un petó d’ànims i consol davant la tribulació?