La Campana

A mitjan estiu es va anunciar que Isabel Martí s’havia venut l’editorial La Campana a una multinacional del llibre de nom impressionant: Penguin Random House. Els que aquells dies no eren distrets a la platja o a la muntanya van fer un gest de sorpresa. La majoria, de lament. Isabel Martí va córrer a emetre un escrit explicatiu. En l’operació tot eren avantatges: La Campana subsistiria amb una més gran difusió i força, ella s’hi mantindria vinculada, la línia se sostindria... Isabel Martí és una gran “venedora”. Recordo quan em citava, de vegades amb la companyia de Josep M. Espinàs, el seu soci, al restaurant Lázaro del carrer d’Aribau. El convit sempre era amb motiu de la publicació imminent d’un llibre. Me n’explicava el contingut amb tant detall i entusiasme que a mi em passava que només volia arribar a casa per començar la lectura de l’exemplar que m’havia gentilment regalat. Un dia, el llibre en promoció va ser Victus, d’Albert Sánchez-Piñol, un descobriment de la casa. Entre ella i l’Espinàs me’n van confiar el contingut. Ho van fer amb tanta profusió i detallisme amb l’idioma que ens unia que vaig donar per fet que el llibre era escrit en català. Només al final em van dir que era en castellà. Es veu que a mig redactar-lo l’autor va notar que el català no responia a la veu que el llibre havia de tenir i va decidir tornar al principi i escriure’l de dalt a baix en castellà. No ho vaig entendre, perquè l’acció i els protagonistes se situen a Barcelona precisament en un any tan delicat i èpic com el 1714, inici de la castellanització forçada, però les coses són així i no en parlem més. Només que després de les explicacions de la Isabel i l’Espinàs, em vaig llegir el llibre com si, posem per cas, escoltés Cançó d’amor i de guerra doblada al castellà. El llibre va ser un gran èxit, com tants de La Campana. Al Lázaro Josep M. Espinàs va presentar Una vida articulada, recull dels seus grans articles. Sergi Pàmies va conduir l’acte esplèndidament.

Altres trobades, més col·lectives, tenien lloc a la seu de l’editorial. Era en un pis del carrer Muntaner. Per les finestres es veien els vitralls fantàstics d’una casa modernista de l’altra vorera. Vaig comentar a la Isabel que els seus propietaris no en gaudien pas tant perquè no en tenien la visió de conjunt. Les cases les fan els veïns, assegura la dita catalana. La crisi va obligar el trasllat a un local més modest. Els dinars es van acabar. Es va iniciar una relació epistolar. La Isabel m’enviava els llibres a casa amb uns comentaris laudatoris escrits a mà perquè s’hi notés la seva veu i el nervi. La lectura era immediata. Ara fa temps que no en rebo cap. Deu ser la transició a la multinacional. Esperem que efectivament La Campana mantingui el caràcter, que és el d’Isabel Martí.