Escòcia, cinc anys després

Tan obcecats com estem avui a fer commemoracions de tot, sorprèn en certa manera que ahir gairebé ningú en destaqués una, d’efemèride –els cinc anys del referèndum d’autodeterminació d’Escòcia–, que el sobiranisme català hauria de recordar ahir, avui i cada dia com una gota malaia, fins a l’extenuació. I més en els dies de vodevils que vivim a Madrid, que posen encara més en evidència l’esperpent d’una classe política espanyola entestada a fer tot tipus de tirabuixons per seguir negant l’existència, com deia aquell, d’un elefant al bell mig del Congrés, i que està fins i tot disposada a viure en la inestabilitat permanent només per menystenir, si no trepitjar i empresonar, les aspiracions de la gran majoria de catalans que són i se senten nació i volen decidir el seu futur.

El 18 de setembre del 2014, Escòcia votava sobre la seva independència de manera pactada amb l’estat britànic, malgrat que la Union Act que el 1707 certificava la unió amb Anglaterra deia clarament que seria “forever after” (“per sempre més”), l’equivalent a la “indissoluble unitat” que s’esgrimeix aquí en un text de rang similar, si no inferior: la Constitució Espanyola. Fa cinc anys, Escòcia va poder decidir en llibertat, i va votar que no, com ho podria fer Catalunya si l’interlocutor tingués aquest plus democràtic que històricament li ha faltat, en haver aconseguit la unitat no a còpia de pactes de voluntats sinó de derechos de conquista caducs als nostres dies. En ple guirigall pel Brexit, els escocesos ja planegen un segon referèndum, i tard o d’hora el faran, tot i les reticències dels conservadors britànics. I tard o d’hora sortirà que sí, per donar exemple al món de com es fan les coses al s. XXI. Que s’ho vagin posant al cap a l’Estat espanyol...