Enyorança del San Francisco

Formem part d’una cultura en què, quan el metge pregunta al pacient si beu, és freqüent que d’entrada negui la ingesta d’alcohol. “No” sol ser la primera part de la resposta, per continuar amb la negació de la negació: “El que és normal.” I, aleshores, un reguitzell de “normalitats” com poden ser el vi en els àpats principals i un parell de cerveses després de la feina, si no ha caigut també una mica de civada, i no en forma de llet, acompanyant l’entrepà del matí, que pot acabar amb un cafè, ben “batejat”.

La cultura de l’alcohol s’inicia de ben petit quan et mullen el xumet en una copa de cava. La meva primera bufa, no la vaig agafar amb els amics amagat dels pares, sinó un dia d’estiu que a casa es va preparar una sangria. Com que era dolceta semblava que un preadolescent la podia tastar.

Dic això perquè hi podria haver més sensibilitat pels qui, pels motius que sigui, no beuen. Als periodistes, quan teníem una mica de glamur –ara fem pena–, se’ns associava a un no parar d’assistir a còctels, vernissatges, presentacions, festes. Una pràctica que és potser l’única cosa que queda de la part de lluentons de l’ofici. Doncs bé, en tots aquests esdeveniments se sol servir cava, vins o, si és més cap al vespre o nit, gintònics. I els que no beuen? Amb sort, alguna ampolleta d’aigua trobarem sota el mostrador. Si vols una mica d’agitació festívola que no sigui alcohòlica ho tens magre. No se serveix ni un trist ponx. Fins i tot et neguen la tònica perquè està reservada per als combinats. Amb les celebracions familiars sol passar el mateix. Vins comprats en un reconegut celler, però l’aigua, de l’aixeta, i la Fanta de taronja, que ni tan sols és Fanta, sinó marca blanca, esbravada perquè la canalla no ha tapat l’ampolla de 2 litres. En un país de sommeliers i grans xefs, de textures espumoses en el menjar i lleuger gust afruitat en el vi, es podria pensar que per als que no beuen és difícil aguantar dues o tres hores de festa bevent Vichy Catalán tebi i sense bombolles.