Vuits i nous
Mantellines i biquinis
S’ha mort el dissenyador de moda Andrés Sardá. D’aquest senyor no en sabia res. Els obituaris m’han fet lamentar no haver-lo conegut abans. Han presentat una persona treballada per les ironies de la història, i les ironies –de la història o més modestes– m’agraden molt. Sardá havia començat confeccionant mantellines, la malla fina que les senyores s’havien de posar preceptivament al cap si volien ser admeses als oficis religiosos. Si les dones s’havien de cobrir, els homes, en la mateixa situació, s’havien de treure el barret. La litúrgia és un joc de convencions fantàstic. La meva àvia Angelina tenia una mantellina. Sovint, davant la porta de l’església s’adonava que se l’havia deixada a casa. Havia de córrer a rescatar-la. Si anava amb el temps just, recorria al mocadoret que duia a la bossa. A missa, quan feia calor, es ventava. L’aire feia que la mantellina se li inflés i li acabés caient. La senyora del banc del darrere l’auxiliava. Hi havia un moment de confusió. O de confessió: era pecat haver estat momentàniament sense la mantellina reglamentària? No sé si les mantellines de l’àvia havien estat teixides per la casa Sardá. Si eren cares, segur que no.
Devien ser cares. L’industrial va aconseguir que Jacqueline Kennedy se’n posés una sortida del seu taller el dia que la dona del president americà va ser rebuda pel papa Joan XXIII al Vaticà. Sardá va, aquell dia, exultar. El negoci li feia una gran embranzida: proveïdor de mantellines de reials i republicanes cases. No podia sospitar que el mateix Joan XXIII decantaria el seu negoci cap a la confecció de roba interior femenina quan el Concili per ell convocat va dispensar les dones de la mantellina. Després d’uns moments de vacil·lació, Sardá va veure que el teixit amb blondes amb què fins llavors havia cobert el cap de les senyores podia cobrir, amb certes manipulacions, les parts íntimes de les usuàries del cap ara nu. Els camins del Senyor són insondables, no cal repetir-ho. A uns carrers de casa hi havia hagut una cereria que subministrava ciris a les esglésies. Un dia l’amo, un senyor místic, em va dir compungit: “No puc evitar que alguns dels meus productes siguin útils als que fan espiritisme i cerimònies satàniques.” L’àvia Angelina va llençar la mantellina al foc.
Andrés Sardá va posteriorment girar el negoci de manera natural cap als vestits de bany femenins. “Vestit” de bany és una manera de dir, ja m’entenen. He vist fotografies dels seus biquinis. He evocat quan la Guàrdia Civil perseguia per les platges les dones que en duien i també quan des de la trona de les esglésies, inclús quan les feligreses ja no duien mantellina, els oradors clamaven contra un “vestit” que no vestia, ignorant que un papa i tot un Concili n’havien afavorit la confecció.