Pujolboira

Com segurament a molta gent, em sobtà la notícia de la mort de Ramon Pujolboira i, com a tots els seus amics, m’entristí. Sempre vam mantenir una bona relació d’amistat, però l’època de més intensitat van ser els anys 1997 i 1998, quan publicà el llibre Mediterrània, del qual em demanà escriure el text. En aquest llibre, Pujolboira ens fa veure en dues-centes pintures i dibuixos la seva Mediterrània bo i proposant al lector que a ulls clucs es deixi emportar per l’imaginari i que rondi per aquest mar tacat de blau i arrissat d’onades. Pel golf de Roses però també per la costa marroquina i algeriana. Per les ruïnes d’Empúries però també per Patmos, Delfos, Míkonos, Fes, Tànger, Karaouina, etc., per on en Ramon circulà amb les oïdes en vertical, els ulls brillants i el cor disposat a tota emoció i descoberta. La seva pintura sempre ha tingut un meravellós toc poètic, màgic i musical. En aquest llibre sobre el nostre mar hi plana el cant de la sibil·la i el del minaret, un món ple de divinitats, herois, guerrers i conflictes, que en Ramon mirà sempre amb ulls de poeta i cor d’artista, del gran artista que ara ens ha deixat però de qui ens queda per sempre la seva magna obra.

Un dia li vaig dir, allà, a l’estudi d’Albons, que per mirar la seva pintura no n’hi havia prou amb els ulls, calia l’esperit i, sobretot, el cor. I encara ho penso, perquè tota la seva obra, els seus colors, personatges, escenaris i paisatges, van molt més enllà de la simple contemplació estètica. El món de Ramon Pujolboira pintor és un món màgic, personal, lluminós i molt, molt suggeridor. Davant d’una tela, d’un mural, d’un dibuix, si es tenia la sort que ell pogués ser allà al costat per a parlar-ne, la cosa es multiplicava. Perquè també la seva vèrbola, les seves paraules anaven ben lligades a aquest món tan especial del qual brollaven.

En Ramon tenia uns amics molt amics, amb qui treballà durant anys en obres diguem-ne públiques. Són els components del Grup 69, del qual ell també, és clar, formava part. La sorpresa, la tristor i tot seguit l’enyorança, colpegen la família i els seus més pròxims: Josep Ministral, Ricard Anson, Daniel Lleixà i Lluís Roura, els inoblidables amics de tantes aventures conjuntes arreu. Sí: algunes accions eren grans aventures. Amb ells i amb tothom qui el coneixia, ens hem de presentar mútuament les condolences, perquè tots hi hem perdut.