Catalunya, del 28-A al 10-N

En l’anàlisi cap al 10-N convé revisar el 28-A, quan es va plantejar una clara disjuntiva: o Pedro Sánchez president, o un govern de coalició de totes les dretes amb el PP, Cs i Vox presidit per Pablo Casado o Albert Rivera. Doncs bé, a Catalunya aquesta segona opció de l’anomenat popularment trifachito va recollir la insondable xifra de 7 diputats dels 48 en disputa. Aproximadament el 20% dels vots. Ja sé que això no vol dir que el 80% restant fos tot partidari de Sánchez, però sí m’atreveixo a plantejar que 4 de cada 5 votants eren totalment contraris a la coalició de dretes. I, per tant, el fracàs de l’única opció alternativa que representava el líder del PSOE pot tenir profundes conseqüències el 10-N en el repartiment d’aquest 80%. El 28-A, amb una participació de més del 77%, les urnes també van deixar clar que l’objectiu per la independència i la República continuava fermament instal·lat en la societat catalana, donant una victòria històrica de 15 diputats a ERC i un total de 22 dels 48 diputats van ser independentistes. I cal sumar els més de cent mil vots del Front Republicà perduts per l’independentisme perquè no es van poder capitalitzar en escons. També cal destacar la recuperació d’un PSC que va tenir com a motor un Pedro Sánchez que feia veure que apostava per les esquerres i era favorable a la negociació per resoldre el conflicte polític amb Catalunya. I finalment, els catalans van retirar una bona part de la confiança als socis de Podem –En Comú Podem– que havien guanyat les eleccions del 15 i del 16 amb el malmès Xavier Domènech al capdavant, i que el 28-A van quedar relegats a tercera força empatada amb la quarta de JxCat. El 10-N les alternatives continuen sent les mateixes: Sánchez o trifachito. Però ara el líder socialista ha ensenyat les cartes: aposta liberal i 155 per a Catalunya. Un perfil per furtar vots a Cs. Això a la resta de l’Estat, però veurem com ho entoma l’electorat del PSC. No crec que el trifachito guanyi adeptes a Catalunya, però una part dels votants poden fer pagar al PSC aquest viratge del seu voraç cap de files, i als comuns la incapacitat per forjar un govern d’esquerres que evités la nova amenaça de la dreta extrema. Amb aquest escenari i la sentència de l’1-O impactant en la campanya, ves que l’independentisme aquest cop no només guanyi sinó que arrasi. L’oportunitat està servida.