Com més units, més forts

“De vegades no som responsables del que passa a les nostres vides, però sempre, absolutament sempre, ho som de com afrontem el que ens passa. Aquesta llibertat última, la de triar com responem davant les circumstàncies, ningú ens la pot arrabassar.” Així de contundent es mostrava Viktor Frankl, autor del llibre L’home a la recerca de sentit, considerat un dels deu llibres més influents del segle XX.

El fracàs de les negociacions per formar govern a Espanya, a mi, sincerament, no em va venir de nou, perquè des del moment en què inesperadament Pablo Iglesias va fer el pas al costat, i Pedro Sánchez, després de les humiliacions, li va posar més condicionants, era clar que mai havia volgut un govern de coalició. De fet, al PSOE hi ha molts dirigents, i especialment exdirigents, que viuen a la frontera amb l’ala dreta de Ciutadans, i si Pedro Sánchez, segons va dir, no hauria dormit tranquil amb ministres d’UP –quina barbaritat!–, pocs dies després el president de la patronal CEOE, Antonio Garamendi, deia públicament que ell tampoc hauria dormit tranquil. És a dir, el candidat Sánchez, alineat amb les tesis més dretanes de la patronal. El socialisme espanyol ja ho té, això de canviar les seves prioritats i els seus valors tantes vegades com calgui i el poder ho requereixi. És el partit més líquid de l’Estat espanyol.

Però, com ens diu Viktor Frankl, nosaltres no som responsables del que ens passa, perquè obeeix a interessos molt més llunyans o ocults que els nostres, però sí que ho som de com afrontem el que ens passa. I les properes eleccions seran una oportunitat important perquè els que ens sentim maltractats actuem amb seny i amb el cap fred, ja que el poder d’una societat apoderada és molt més potent del que alguns voldrien, per més que les dificultats ens provoquin divisions i desànim. Siguem intel·ligents i no caiguem en el seu parany. Com més units, més forts. Recordem-ho.

L’enigma de com quedarà el mapa polític espanyol després de les eleccions demostra que l’aposta de Pedro Sánchez de convocar-les és, podríem dir-ne, una temeritat, perquè allò a què aspira, tenir un govern de partit únic, sembla força difícil, i una vegada has trencat tants ponts i pel camí hi has deixat tantes víctimes, recompondre-ho de nou esdevé una tasca molt difícil.

I l’horitzó que tenim, vulgui o no vulgui Pedro Sánchez, si és el que guanya les eleccions, serà una legislatura molt i molt complicada, perquè l’empantanegament dels problemes i les solucions d’aquests anys sense govern i sense pressupostos ha fet créixer les dificultats.

Tinguem-ho clar: malgrat tota la propaganda i les promeses electorals, haurà de fer retallades importants en les despeses socials. Amb aquest panorama, i davant d’una expectativa de baixada d’ingressos fiscals per menys activitat econòmica, la complicitat d’aquells que has humiliat sembla difícil d’assolir a cost zero.

A casa nostra, sembla que hi ha qui discrepa del “com més units, més forts”, malgrat les grans evidències que n’hem tingut al llarg de la nostra història. De fet, històricament, totes les oportunitats que hem tingut per esdevenir lliures les hem malmès amb les divisions, i seria bo que comencéssim a preguntar-nos si aquest coneixement acumulat de tants anys no seria ja hora d’aplicar-lo una mica més.

Si la branca política flaqueja en excés, l’econòmica, calladament, funciona. Si fins fa poc Catalunya suposava el 25% del total de les exportacions espanyoles, ara ja hem assolit el 27%. És a dir, que el que venem fora d’Espanya i de Catalunya suposa 6.800 milions d’euros i supera la meitat dels països de la UE. I ho assolim amb totes les traves polítiques i econòmiques que hom es pugui imaginar. Arribar a aquest èxit tenint un país en contra és una proesa.

Si som responsables d’afrontar el que ens passa i hem de triar com hi responem, i sabem que, com més units, més forts, som-hi!