Pablo Iglesias supernova

Pablo Iglesias ha volgut ser el Rei Sol de l’esquerra espanyola i ha acabat com una supernova. Fent explotar tota la galàxia podemita. Ara sortirà tota la guàrdia pretoriana del secretari general de Podem, capitanejada per Juan Carlos Monedero, a crucificar Íñigo Errejón. I li atribuiran tots els mals que pateix aquest espai polític com si d’un mal virus es tractés. I no és que Errejón sigui un innocentot com aparenta. Però cal no confondre l’enorme oportunisme que supura l’exdirigent podemita amb el veritable mal de Podem. La irrupció d’Errejón no tindria cap incidència si Podem no estigués en un procés de devastació territorial que fins ara ha passat desapercebut, maquillat pel resultat de les eleccions generals del 28-A. Els 42 diputats morats suposaven un descens però no un terrabastall, i el resultat estava edulcorat per un possible acord de govern amb el PSOE. Però després de l’error fatal d’Iglesias en la negociació amb Pedro Sánchez que ha desembocat en el 10-N, Errejón no ha estat altra cosa que el nen que ha cridat que el Rei Sol podemita va nu. Almenys de suports territorials. Ho demostra el transvasament de la direcció de Podem de Múrcia a Más País, igual que la majoria dels verds d’Equo. L’acord de Compromís amb els errejonistes al País Valencià. La tensió a Aragó, on Pablo Echenique està fortament contestat per les bases, mentre la Chunta Aragonesista també s’ha aliat amb Errejón. El trencament de Podem Andalusia –controlat pels anticapitalistes de Teresa Rodríguez– amb la direcció estatal. La desfeta a Castella-la Manxa després de perdre tota la representació al parlament autonòmic. I així fins a l’infinit. La devastació de Podem és absoluta i a Iglesias només li queda la guàrdia pretoriana madrilenya i Ada Colau. Tot i que el suport de l’alcaldessa de Barcelona ja no és el que era, després de perdre les eleccions municipals i les generals contra ERC i revalidar el càrrec per obra i gràcia dels poders fàctics que representa Valls. El 10-N tots els partits s’hi juguen molt. Podem s’ho juga tot. Veurem el resultat. Però hi ha un fet evident: Errejón no és el culpable de la situació. S’aprofita –com fins a cert punt és lògic– d’un desastre que té un únic responsable anomenat Pablo Iglesias. O potser dos, segons com vagi la cosa, si hi afegim Colau per no desmarcar-se a temps.