Una perla que rodola

Setmanes enrere van emetre per televisió una pel·lícula sobre la relació de complicitat, abandonament i, al final, de reconciliació entre l’escriptor Thomas Wolfe i el seu editor, Maxwell Perkins, a l’Amèrica dels no tan feliços anys vint i trenta. No em va pas agradar gaire. Pretenia representar la diferència de temperament entre els dos amics amb una actuació desbocada i pedant per part per Jude Law, fent el paper de l’escriptor, i una altra de plúmbia i lacònica que assumia, posant-se a la pell de l’editor, el ja prou gris Colin Firth. Em semblava improbable que hagués pogut sortir cap pàgina d’interès d’una relació tan poc estimulant, si a penes havia inspirat un guió primet. Però l’emissió de L’editor de llibres –titulada Genius en la versió original, que encaixa millor amb el retrat ampul·lós que oferia– em va fer recordar que tenia a casa El nen perdut, l’únic dels llibres de Thomas Wolfe que ha estat traduït al català (per Marcel Riera, a Viena), i aquella mateixa nit el vaig començar i acabar amb llàgrimes als ulls. No passa gaire que la narració de la pèrdua trobi en el llenguatge cap forma de consol, fins al punt que la simple referència al cruixit d’una porta posi la pell de gallina, o que la invocació de l’olor de taulell de fusta i cafè torrat, i de cogombrets i formatge d’una modesta botiga de queviures del Sud faci volar la imaginació fins a travessar el país sencer, com una d’aquelles caravanes nocturnes de la Gran Depressió, per dipositar-te al rebost de la casa d’hostes que la mare regentava a Saint Louis, l’abril de 1904, on el fill gran emmalaltirà tornant de la fira. Amb el cor encongit, el lector acompanya, recorda i enyora aquest germà de Thomas Wolfe que va morir de tifus als dotze anys i que l’escriptor, llavors amb quatre, evoca com un heroi bondadós i fràgil.

En l’epíleg de l’edició catalana, Marcel Riera afirma que l’episodi d’infància que Wolfe va reconcentrar en aquesta narració meravellosa és de fet el pinyol sobre el qual gira tota la seva obra, com “la perla d’una ostra exquisida, circular i brillant”. És d’una exactitud commovedora: una pedreta que fem giravoltar als dits, com un confit que deixa al palmell, a còpia de fregar-s’hi, un rastre enganxifós i dolcenc, de record que es resisteix penosament a marxar, que es retorça sobre si mateix com un animal ferit, i que al mateix temps no és res, sinó un buit, un greu error, perquè tot en certa manera continua al seu lloc, llevat d’ell –els seus ulls foscos, la seva piga de naixement al coll–, travessant la plaça aquella tarda, mentre “alguna cosa s’esvania com un somni, alguna cosa que arribava com una llum, alguna cosa que se n’anava, que passava, que s’esvania, com les ombres d’un bosc”. Benvingudes les males pel·lícules, si et porten cap a llibres com aquest.